En quina llengua parlem als fills?

Visito una escola. M’espero a la secretària i entra una mare amb una criatura. La mare, intueixo per l’accent, parla urdú habitualment, però parla en castellà a la criatura, un castellà poc fluid, maldestre. La criatura respon en urdú, la mare insisteix en castellà. 

Agafo el metro. Davant meu una família amb dues criatures. El pare i la mare parlen en català entre ells. El pare parla en anglès a les criatures, un anglès més fluid, però igualment maldestre, i les criatures responen en català. 

Per motius ben diferents, les dues famílies trien o no creuen adient parlar la seva llengua als seus fills. L’una, imaginem per supervivència, per creure que parlar castellà a la seva criatura l’ajudarà a integrar-se. L’altra, perquè creu que l’anglès els ajudarà a prosperar. 

Les nostres llengües –les de casa, les que ens pertanyen, les conegudes com a llengües maternes– són la nostra identitat i, com a tals, les necessitem per sobreviure i prosperar. Les llengües són constructes socials. Són dinàmiques, estan vives i són nostres. Són el lligam més estret amb la nostra família. Tenir una bona relació amb les nostres llengües condiciona com som i com ens comuniquem amb el món. 

Què vol dir tenir una bona relació amb les nostres llengües? Quin paper té la societat en la promoció del benestar de les llengües entre els nostres infants? Com pot l’escola acompanyar aquest procés? 

Necessitem construir una cultura de llengües que expliqui què vol dir saber una llengua, com s’aprenen les llengües, i la rellevància cabdal que té tenir un bon desenvolupament de les nostres llengües. Les persones que ens dediquem a l’educació tenim la responsabilitat d’acompanyar les famílies en aquest procés i de fer pedagogia en aquest sentit: saber una llengua vol dir poder-t’hi comunicar bé i també vol dir sentir-t’hi còmode i a gust. I aquí, l’escola i la societat hi tenen un paper fonamental. Cal entendre que tot el coneixement de llengües que porten els infants a l’escola té valor i és indispensable per aprendre altres llengües: les llengües pròpies ens ajuden a aprendre altres llengües. 

Aprendre llengües, com aprendre qualsevol altre coneixement, doncs, té a veure amb el fet de connectar, buscar similituds i diferències, traduir, en un entorn saludable de llengües on totes les llengües dels infants juguen un paper clau en l’aprenentatge d’altres llengües i continguts. 

L’experiència ens demostra, a més, que, si neguem aquests processos naturals de l’aprenentatge i en promovem d’artificials, si prohibim les llengües pròpies, si fem veure que no entenem els infants quan ens parlen, la motivació per aprendre disminueix, cosa que, òbviament, té efectes en el benestar dels infants i el seu rendiment acadèmic. 

Necessitem, doncs, despertar les llengües pròpies dels infants i generar espais amables i tranquils perquè això passi. Generar un entorn sa de llengües passa perquè la llengua catalana sigui la llengua que integri, la llengua conciliadora, d’acollida, la llengua de l’escola i de la societat. I passa, també, per donar valor a les nostres llengües a l’escola i a la societat, fer-les florir i, sobretot, fer-les servir per aprendre el català i les altres llengües curriculars, ja que beneficien a tothom i ajuden a generar un benestar de llengües indispensable per comunicar-nos millor i de manera més efectiva en el món.