Quina Europa votem?
Influència. Si la portada de The Economist d’aquest mes de juny és premonitòria, les tres dones que definiran Europa són Ursula von der Leyen, Giorgia Meloni i Marine Le Pen. L’Europa dura s’imposa. La del control tecnocràtic, la seguretat i la vehemència retòrica. Una combinació d’Europa possibilista i retallada de drets. Seria la claudicació definitiva d’una idea humanista d’Europa, llevat que comprem l’argumentari del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, quan assegurava que no hi ha res més “humanitari” que fer entendre als migrants que no han de venir a la Unió Europea perquè no s’hi podran quedar. I aquesta és la política que s’ha imposat.
Però, digui el que digui The Economist, encara no hi ha res decidit. La primera presa de posició sobre quina UE voldríem per als pròxims anys serà anar a votar o no anar-hi diumenge.
Agendes. Estem davant de vint-i-set eleccions diferents per elegir un mateix Parlament. A Àustria s’imposa el missatge que cal “aturar el caos de la UE, la crisi d'asil, el terror climàtic i la guerra", com diu un cartell del Partit per la Llibertat (FPÖ), l’extrema dreta que lidera les enquestes. A Alemanya, l’esquerra i la socialdemocràcia parlen, en canvi, de la necessitat de pau. Però busquen paus diferents. A Eslovàquia, l’intent d’assassinat del primer ministre ha emmudit la campanya. El Fidesz, el partit d’Orbán, afirma que la sobirania d'Hongria està sent amenaçada per una UE que descriu com un "imperi" comparable a la Unió Soviètica. A França i Itàlia, un de cada tres votants preveu donar suport als candidats de Le Pen i Meloni. Bèlgica, en canvi, està centrada en les eleccions federals, que també s’han de decidir diumenge. Polonesos i bàltics votaran pensant en Rússia. I tot plegat, la suma de tanta confrontació política interna que decantarà el vot, acabarà decidint la pròxima Eurocambra.
Mentrestant, però, les enquestes i els titulars han anat reforçant la idea d’aquesta extrema dreta “soluble”, com l’anomena Jean-Dominique Giuliani, president de la Fundació Robert Schuman, que representa Giorgia Meloni. Apta per dissoldre’s en aliances de conveniència o de necessitat.
Reptes. La UE és víctima de les febleses democràtiques dels seus estats membres. A Europa i els Estats Units, les democràcies estan cada cop més qüestionades en termes de participació, d’eficàcia i de capacitat de solucionar problemes. El mateix Emmanuel Macron advertia, en campanya, a Alemanya, que no hi haurà més creixement ni prosperitat a la UE sense més pressupost.
Com denuncia la Fundació Bertelsmann, “encara vivim en una Unió de la desigualtat”. L'antiga "màquina de convergència de la UE" –els fons de cohesió que havien de garantir el desenvolupament dels territoris amb uns índexs de riquesa més baixos– fa temps que van a la baixa. Els esforços econòmics dels últims anys han anat a les urgències, de la pandèmia al suport a Ucraïna, mentre les taxes de creixement de moltes regions europees, especialment del centre i l’est del continent, van ranquejant. Hi ha una Europa en risc real de quedar enrere. D'altres fa anys que estan estancades, com les antigues regions industrialitzades de Valònia, a Bèlgica, o el nord-est de França. Segons dades de la Fundació Bertelsmann, mesurat en termes de PIB per càpita ajustat pel poder adquisitiu, un luxemburguès té avui un nivell de vida al voltant de vuit vegades superior al d'una persona que viu al nord-oest de Bulgària. Les bretxes de riquesa interna són una realitat tangible a la Unió Europea que també s’expressa a les urnes.