Quin rol ha de tenir la societat civil en la sanitat pública?

Quan, als anys 80, es va configurar el sistema sanitari actual, es va comptar amb una gran quantitat d’entitats de la societat civil que, durant dècades, havien estat prestant els serveis de salut que l’Estat no podia cobrir per una insuficiència dels recurso*s instal·lats a Catalunya. Eren entitats gestionades sota el dret privat de diferent naturalesa, com ara fundacions, mutualitats o ordes religiosos, les quals es van integrar en la xarxa d’entitats proveïdores del sistema públic de salut de Catalunya que s’estava constituint.

És el cas de la Fundació Santa Tecla de Tarragona, amb més de 500 anys d’història, o de la Mútua de Terrassa, una entitat creada fa més d’un segle i que encara avui és una de les empreses més importants de la ciutat. També n’és un exemple l’Institut Pere Mata, creat a la segona meitat del segle XIX per la societat civil reusenca davant de la falta de resposta de l’administració sobre els problemes de salut mental. És el cas, igualment, d’ordes religiosos com el de Sant Joan de Déu i la Congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, que van posar la seva tasca de beneficència al servei del sistema sanitari públic. Un altre exemple el trobem en l’Hospital del Sagrat Cor, de l’antiga mútua de forners, el qual, a través d’un sistema de contribució, havia desenvolupat estructures sanitàries per garantir l’atenció a aquest col·lectiu. Un altre exemple el trobem en aquelles institucions que, sent la seva gènesi privada, s’han integrat en el sector públic, com l’Hospital de Sant Pau.

Així mateix, a Girona, tenim el cas de l’Hospital Santa Caterina, fundat el 1211, que el 1932 va passar a dependre de la Generalitat i, durant la dècada dels 90, arran dels traspassos en matèria de sanitat, va passar a formar part de l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS), empresa de la xarxa sanitària i social de cobertura pública de la Generalitat de Catalunya.

De manera complementària a la iniciativa de la societat civil, a finals dels anys 80, en col·laboració amb l’àmbit local, la Generalitat va impulsar la figura jurídica del consorci per dotar les entitats sanitàries de millors instruments de gestió.

La diversitat d’institucions i de règims jurídics és una característica i una riquesa del nostre sistema sanitari, i configura una xarxa d’utilització pública regulada pel contracte amb el Servei Català de la Salut. Totes les entitats, les públiques i les privades, comparteixen avui les dificultats i els esforços d’eficiència i assumeixen, alhora, el dèficit que representa prestar els serveis que se’ls demana quan les tarifes són insuficients i no se’ls pot finançar tota l’activitat que realitzen.

Darrerament se senten veus que, amb més vehemència que arguments, fan de l’instrument jurídic públic un objectiu en si mateix, sota la demagògia de la privatització. Aquest plantejament és totalment injust perquè, a Catalunya, la titularitat jurídica de les estructures no ha constituït mai un fi en si mateix, sinó un mitjà per assolir la missió que els és pròpia: atendre la població i treballar per a la millor resolució dels problemes de salut. La gestió és bona o dolenta, però no pública o privada com a figures oposades. D’altra banda, aquestes opinions expressen menysteniment a les empreses i els seus treballadors per la seva condició jurídica.

L’èxit del nostre sistema sanitari públic és l’èxit del treball en xarxa de totes les entitats que el configuren, cadascuna amb les seves condicions i circumstàncies específiques. En aquest marc, tenim la gran sort de comptar amb entitats privades que, molt abans de l’existència del sistema mateix, ja prestaven serveis de salut als ciutadans i sense les quals seria impossible donar una resposta eficaç i eficient a les necessitats de salut de la població.

Aquestes entitats, gestionades sota el dret privat, contribueixen al sistema sanitari públic, assumint-ne les condicions i característiques, les dificultats i els reptes, i alineant la seva estratègia a aquesta voluntat de servei públic i de garantia del dret a la salut dels ciutadans que el Govern ha d’implementar. A més, estan sotmeses a un retiment de comptes a través del qual tothom pot comprovar els resultats que registren, tant a nivell assistencial com econòmic. Per tant, totes aquestes entitats són sector sanitari, de finançament públic, del qual senten un gran orgull de pertinença, i tenir-les en compte a l’hora de prestar serveis de salut a la població no té res a veure amb el fet de privatitzar, sinó amb el d’aprofitar el capital professional i organitzatiu del nostre país i reconèixer les iniciatives emprenedores que ens continuen aportant solucions innovadores de cara al futur del sistema públic de salut de Catalunya.