Aquest dissabte al matí, Carles Felip Artur Jordi Mountbatten-Windsor sortirà del Palau de Buckingham en un carruatge tirat per sis cavalls, farà una ruta una mica enrevessada pel centre de Londres i arribarà a l'abadia de Westminster, una mica abans de les 11 del matí, per celebrar una cerimònia que en el curs d’un mil·lenni no ha canviat pràcticament gens.
Un cop dins, s'asseurà a la cadira de coronació, que té més de 700 anys d'antiguitat i en la qual es col·locarà per a l’ocasió un bloc de granit escocès conegut com la Pedra del Destí. Després es posarà una capa daurada de 200 anys de teixit d'or rivetejada amb seda vermella i brodada amb roses, cards i trèvols. Serà presentat a la congregació, que cridarà: "Déu salvi el rei Carles!"
L’ungiran amb l’oli sagrat que contindrà una cullera del segle XII i se li lliurarà un orbe, que simbolitza l'autoritat derivada de Déu, i un ceptre, que representa el poder. L'arquebisbe de Canterbury li posarà la corona de Sant Eduard, de més de 350 anys, feta d'or massís i que porta encastats robins, ametistes, safirs, granats, topazis i turmalines.
¿Que aquesta barreja de simbolisme religiós i polític antic és impenetrable per a l'espectador mitjà? És que aquest és l’objectiu: en les coronacions britàniques, els anacronismes són la norma, no una relliscada. La monarquia britànica i el passat del país estan inextricablement lligats, i una coronació és una oportunitat per picar l'ullet a la història, esperant que la història faci el mateix amb el present. Una coronació reeixida dibuixa al món, i reflecteix al màxim de britànics possibles, una versió del que ens agradaria pensar que som. El problema és que aquesta coronació arriba en un moment en què no ho tenim gaire clar.
El Regne Unit del 2023 és un país als límits d'Europa que lluita amb el seu passat imperial i s'enfronta a un futur incert. Des de la campanya del Brexit el 2016, invocar la "grandesa" de la història del país –mencionant, per exemple, la batalla d'Azincourt o Winston Churchill– s'ha convertit en costum per als polítics de dreta que volen articular una visió del futur del Regne Unit fora d’Europa. I potser precisament perquè el futur del país fora d'Europa sembla basar-se tant en el passat, hi ha un to cada cop més dur i mancat d’humor a les converses sobre la història britànica: un patriotisme que no admet cap crítica. Els intents de revisar la història imperial britànica es rebutgen perquè "intenten destruir el Regne Unit", promouen "una agenda progre" o "ens volen fer avergonyir de la nostra història".
Al mateix temps, l'economia britànica és una de les que creixen més lentament del G-7. Hi ha una "crisi del cost de la vida": tipus d'interès elevats, inflació i preus de l'energia pels núvols. Un nombre rècord de famílies han de recórrer als bancs d'aliments i un de cada cinc britànics viu en la pobresa.
Aquest és el moment complex i polaritzat en què arriba la cerimònia de la coronació de Carles III. Camil·la, la reina consort, no portarà a la corona el diamant Koh-i-Noor, que es va portar des de l'Índia durant el domini britànic i que molts consideren un símbol dels robatoris colonials; l'oli sagrat serà vegà (sense mesc ni ambre gris), i la cerimònia en si serà més curta i austera, amb una llista de convidats reduïda, cosa que suposadament contribuirà a estalviar i a reforçar la consciència sobre el medi ambient.
Però aquesta coronació reduïda costarà, sigui com sigui, milions als contribuents britànics. Tot i que la xifra exacta no es farà pública fins després de l'esdeveniment, es calcula que és d'uns 125 milions de dòlars. Per a molts, el fet que se celebri la coronació és senyal d'un país en negació i aferrat a la grandesa del passat. Per a d’altres, qualsevol concessió al present és inacceptable.
"És especialment preocupant que no se li hagi demanat al comte de Derby que proporcioni falcons, com ha fet la seva família des del segle XVI", va escriure Petronella Wyatt, columnista del Daily Telegraph, sembla que seriosament. "Aquestes petites coses priven la gent del seu propòsit a la vida".
És un acte d'equilibri delicat: o tires la casa per la finestra i estàs a l’altura, o et passes d’auster i et carregues el poder de la cerimònia. Però les coronacions, com les monarquies, han hagut d'anar evolucionant al llarg del temps.
Al segle XVIII, el Regne Unit era una monarquia constitucional en la qual l'equilibri de poder havia passat de la Corona al Parlament. En l'agitació de la primera Revolució Industrial, i a mesura que les monarquies europees, inclosa l'opulenta cort francesa de Versalles, eren derrocades, cerimònies com les coronacions es van convertir en una part fonamental de la imatge que tenia d’ell mateix un país que podia incorporar canvis sense trencaments, que havia optat per l'evolució en lloc de la revolució.
La coronació de Jordi IV, el 1821, després de la victòria del Regne Unit a les Guerres Napoleòniques, va ser una de les més fastuoses de la història britànica: un intent, en part, d'eclipsar Napoleó i celebrar la supremacia britànica, però també simptomàtic d’una escandalosa despesa excessiva que el va fer profundament impopular. El 1831 el seu successor, Guillem IV, que va copsar aquest estat d'ànim, va voler saltar-se completament la coronació. Finalment, va cedir a la pressió dels consellers i va acceptar una cerimònia senzilla sense banquet i una processó reduïda. Per a alguns, encara va ser massa.
La coronació de la neboda de Guillem, Victòria, l'any 1838, just després d’una crisi financera transatlàntica, va ser tan austera que la van batejar despectivament com "la coronació del cèntim". Però va ser memorable en un altre sentit: es calcula que uns 400.000 britànics van anar a veure la processó de Victòria; també hi va haver una gran fira a Hyde Park i un castell de focs artificials.
Amb el temps, una cerimònia que sempre havia estat reservada a la noblesa va començar a fer-se més pública. Al segle XX, la llista de convidats incloïa membres de les classes mitjanes i, més tard, obreres. Per a la coronació d'Eduard VII, el 1902, als treballadors se'ls va concedir un dia festiu per celebrar l'esdeveniment; encara existeix ara, aquest festiu, i aquest any serà el 8 de maig.
La coronació d’Elisabet II, el 1953, després d'anys de racionament i austeritat de la postguerra i amb l'Imperi Britànic ja en decadència, va mirar de projectar la imatge d'un país que encara era una potència global convidant representants de les colònies i dominis britànics. No obstant, en el Jubileu de Platí de l'estiu passat la reina no va ser tractada com la cap d'una potència global sinó com el símbol d'una britanitat nostàlgica i de postguerra que es va invocar amb una flota de cotxes Mini Cooper vintage i tot el parament necessari per al te de mitja tarda fet de feltre. Va ser una celebració alegre que, per a alguns, només va posar de manifest la bretxa entre la ficció imperial i la realitat del Regne Unit actual.
Si la coronació d’aquest dissabte té èxit, per al 9% dels britànics que ho consideren, segons una enquesta de YouGov, "molt important", serà un altre punt del fil que lliga el present al passat. Per al 64% que, segons la mateixa enquesta, no els importa gaire o gens, el 8 de maig és, en el millor dels casos, un festiu molt car.
Per a Carles III, la cerimònia serà la primera gran prova de si pot dirigir una monarquia moderna i austera que sigui rellevant, o almenys no susceptible d’objecció, per a la majoria dels britànics. La corona de Sant Eduard fa gairebé dos quilos i mig. Molt pes sobre les espatlles d'un sol home.
