Quin projecte per a Barcelona?
Les eleccions municipals s’acosten i els electors tracten d’esbrinar les diferències entre els candidats. En una primera aproximació sembla que els objectius dels diferents partits són, en certa manera, compartits. Es vol una Barcelona amable, més verda, més inclusiva, amb menys contaminació i soroll, i on la qualitat de vida sigui elevada i l’habitatge accessible. També es vol potenciar la recerca i les indústries netes afavorint l’economia del coneixement i la creació de llocs de treball de qualitat. Fins aquí hi ha coincidència. Ara bé, en com aconseguir aquests objectius genèrics comencen les discrepàncies. El projecte per a Barcelona no queda prou definit amb els objectius genèrics anteriors. Vegem-ne dos exemples (que no exhaureixen les qüestions importants).
El primer contenciós és amb l’urbanisme, la mobilitat i les modificacions que s'han portat a terme a l’Eixample: eixos verds i superilles. Aquestes intervencions generen desigualtat entre carrers “guanyadors” com Consell de Cent i “perdedors” com València. La teoria que els cotxes que passaven per Consell de Cent s’evaporaran és dubtosa (només cal veure l’embús permanent al carrer València). Es reduirà la contaminació i el soroll en un carrer a costa d’augmentar-los en un altre. S'ha plantejat també la “ciutat dels 15 minuts” amb illes autosuficients, però ¿no és això una juxtaposició d’unitats en lloc d’una ciutat on es poden aprofitar les economies d’escala (interacció i intercanvi d’idees, que són a la base de la innovació; grans centres de recerca, hospitals, universitats i equipaments culturals, per exemple)? Queden moltes preguntes que denoten la manca d’un pla de mobilitat integrat: ¿s'ha d’eliminar el vehicle privat o s'ha de regular, potser amb un peatge d’entrada a la ciutat i pàrquings dissuasius amb connexió a la xarxa de transport pública? ¿Quin paper ha de tenir el vehicle elèctric, que ni contamina ni fa soroll? ¿És bona idea la gran inversió per completar el tramvia per la Diagonal o hi ha millors usos alternatius dels fons per fomentar l’electrificació? ¿S'ha d’eliminar tota alternativa al taxi tradicional o s'ha de fomentar la competència en el sector? ¿Com es regula la proliferació del transport de mercaderies a la ciutat?
Una segona font de discrepància són els vectors de competitivitat. Comencem pel mateix paper de l’activitat econòmica a la ciutat i els factors que hi influeixen. Cal definir quin aeroport volem, tenint en compte que els vols de llarg radi a Àsia i a la costa oest dels EUA són elements essencials de connexió amb àrees econòmiques dinàmiques. En aquest sentit, la recent proposta d'una pista sobre el mar té el valor de fer reaccionar una política paralitzada i de curta volada (mai més ben dit). Cal consolidar un ecosistema on s’atregui i es retingui el talent per impulsar les indústries netes. El paper de la ciència en la competitivitat genera consens, però la qüestió és què poden fer les administracions locals per fomentar l’excel·lència en aquest camp i la seva imbricació amb l’empresa. Cal recuperar i atraure centres de decisió empresarials, que generen un teixit de serveis i un mercat de treball d’alta qualificació amb economies d’aglomeració fonamentals per a una àrea urbana com Barcelona. Probablement caldria concentrar-se en seus de sectors competitius i del sector tecnològic, però ¿quina és l’estratègia, a més d’assegurar estabilitat institucional? Cal perfilar quin model de turisme volem, donades les externalitats negatives que genera el turisme massiu. Hi ha bastant consens que es vol més qualitat i no més quantitat, però no queda clar com aconseguir-ho. L’impuls cultural de la ciutat, una mica esmorteït, és rellevant per fer aquest pas. Cal solucionar el problema de l’habitatge desenvolupant, entre d’altres, un parc de lloguer social, però en això estem lluny d’assolir estàndards europeus i es necessiten propostes viables per oferir els 200.000 habitatges necessaris en un horitzó de deu anys.
Hi ha debat també sobre els instruments per assolir els objectius. En primer lloc, sobre la necessitat de reforçar la governança metropolitana, no solament de l'àrea metropolitana sinó dels 164 municipis que conformen la regió metropolitana, que suposa la setena potència per PIB metropolità a Europa. És en aquesta regió on Barcelona trobarà l’escala per competir a Europa i al món, i la solució als problemes d’habitatge, medi ambient i mobilitat. En segon lloc, hi ha divergència sobre fins a quin punt fer servir la col·laboració público-privada i, en general, el paper del sector privat. Finalment, malgrat que es predica el consens, no està clar que es practiqui, com el cas de la reforma de l’Eixample posa de manifest.
Barcelona necessita formular un projecte ambiciós i tirar-lo endavant amb lideratge i consens. Aquest és el repte dels candidats.