Quin país volem?
La pregunta és fonamental per animar els gestors de la cosa pública a prendre decisions a llarg termini. Pensar en gran és imprescindible per iniciar projectes que superin la caducitat de les administracions concretes i sobrevisquin a les petites i les grans misèries del dia a dia electoral.
Catalunya necessita plantejar-se quin tipus de país vol ser a vint anys vista i farien bé els ciutadans de votar projectes capaços de transformar la nostra economia i la nostra societat amb els paràmetres del segle XXI.
Una de les principals qüestions avui és la de les infraestructures i la mobilitat, que condiciona el creixement econòmic i la lluita contra el canvi climàtic, però també la manera de treballar, i que acaba repercutint sobre el nostre benestar diari.
Les infraestructures al nostre país són com la construcció de Kheops. Processos llargs, pesants, dependents de l’humor del faraó. No farem ara la llista de desgràcies, endarreriments ni sobrecostos de la L9, el Corredor Mediterrani o les ampliacions de l’aeroport del Prat. Però podem advertir que l’emergència climàtica està obligant a prendre decisions de mobilitat, per exemple dins de les grans ciutats, sense tenir una xarxa de transport públic prèviament adaptada per absorbir el nombre de viatgers que expulsen, per exemple, les superilles. Una magnífica idea implementada sense tenir l’estructura prèvia que permeti que els ciutadans s’hi adaptin sense traumes.
Llarg termini
El llarg termini i el compliment de projectes és complicat amb un ministeri d’Infraestructures expert en anunciar periòdicament projectes que incompleix –com la cobertura de vies a l’Hospitalet que no arriba mai–, que mal gestiona unes Rodalies justetes i una empresa ferroviària capaç de comprar trens que no passen pels túnels. En el cas de l’ampliació del Prat, no va ser diferent. La proposta es va fer per part d’Aena com una oferta ganga de l’agafes o la deixes a un govern català dividit i competint internament.
El progrés de Catalunya no passa pel decreixement, però tampoc passa per un creixement sense estratègia. Tampoc és el mateix optar per la construcció d’una nova terminal o una nova pista que garanteixi el llarg abast. Per què? Una nova pista de 3.500 metres permet que els grans avions que cobreixen radis de 12.000 km arribin als 250 km/h per enlairar-se amb les 100 tones de combustible que requereixen. Els grans avions arriben a radis que avui pràcticament no es cobreixen i que són els de les zones econòmicament més fortes del planeta. Per millorar les connexions amb Europa, es tractaria de garantir d’una vegada l’arribada d’un tren ràpid a Girona i Reus, bastant més a prop de Barcelona que Heathrow de Londres.
L’ampliació del Prat necessita un debat fort sobre idees concretes i més capacitat de negociació entre totes les parts.
Com sempre a Catalunya, davant d’aquesta situació, membres de la societat civil han fet un pas endavant fent pública la seva idea fonamentada. L’enginyer Joaquim Coello presenta avui a l’ARA la proposta que, juntament amb altres experts com Eduardo Alonso Pérez de Ágreda i Fernando Hermosilla Larrasoaña, defensen per al Prat. Es tracta de construir una pista sobre el mar amb una solució innovadora però basada en tecnologies provades internacionalment.
Reacció sorpresa
Es tractaria d’una pista construïda 1,5 km mar endins, a deu metres sobre el mar, amb una estructura de pilons clavats a 30 metres. El tauler suportat en pilons tindria 4.700 metres de llarg per 400 d’ample. La solució és menys complicada que la construcció sobre una illa artificial com s’ha fet en els casos de Kyoto i Osaka, per exemple.
La reacció a la proposta és de sorpresa i està bé que així sigui, però no hauria de tancar la porta a pensar si és realment òptima. Un debat fonamentat és el que s’ha trobat a faltar fins ara. ¿Barcelona necessita més terminals o més aviat una pista que no es carregui parts insalvables de la Ricarda ni del Remolar i que garanteixi que l’aeroport sempre és practicable per als avions que ens han d’unir amb Xangai o Vancouver?
El govern ha escoltat els experts amb interès i “cautela”. Ara és el moment del debat públic i els ciutadans agrairien que no es faci sense llegir-se o escoltar la proposta i amb la participació pública de la resta d’actors que poden precisar-ne la viabilitat, per exemple explicant si tindria una afectació sobre la platja del Prat o com s’aconseguiria no negar la ciutat de turisme barat. A aquells que han de prendre una decisió realment estratègica per a Barcelona i Catalunya, els diria que no fer res no és una opció si es vol fugir de la decadència. El món no ens està esperant.