En quin món vius?
En quin món i en quin país vivim? La pregunta té tela. Per ambiciosa. Però com que la formulen els responsables del programa Vicens Vives d’Esade, intento respondre-la. Penso en la mort de la senyora més vella del món als 117 anys i en com la història ha passat a través de la seva vida. Com devia veure i definir el món? Estava cansada de viure?
Vivim desigualtats econòmiques i socials, tensions inflacionistes, una crisi energètica i una guerra a Europa. Moviments populistes i de polarització política. Però també ens beneficiem de la cooperació científica, dels avenços tecnològics, del millor accés de la història a la informació.
Crisi i humanitat
La conclusió és que formem part d’una societat en crisi i marcada per la incertesa, conscient que ha de fer front a dramàtics reptes globals com la crisi climàtica, la pandèmia o les grans migracions. Una societat en crisi permanent, que veu com el món avança de manera asimètrica i amb desafiaments als quals no podem respondre perquè no estem constituïts com a humanitat.
Necessitem cooperar, però vivim un replegament accelerat pel covid i la crisi de la globalització.
Tirem enrere unes dècades i arribarem a la fàcil conclusió que la fi de la història no va ser tal. Francis Fukuyama escrivia: “En tant que forma final de govern humà, la democràcia liberal occidental és la culminació de la universalització i de l’evolució ideològica de la humanitat”.
Dons no, Occident havia guanyat la Guerra Freda i la desintegració de l’URSS es va interpretar com la benedicció definitiva del model econòmic i de la democràcia liberal. Però ni Rússia ni la Xina han evolucionat com els actors occidentals esperaven. Rússia té un líder autocràtic que ha posat el terror, tant fora com dins de les seves fronteres, per davant del benestar econòmic dels seus ciutadans. Tampoc la Xina ha respost a l’optimisme que va portar a admetre-la el 2001 a l’Organització Mundial del Comerç. A Washington i Brussel·les es creia que l’accés transformaria inexorablement el país asiàtic en una democràcia i una economia de mercat liberal de tall occidental. La recessió del 2007 i l’arribada de Xi Jinping ho van desmentir: encara que el gegant asiàtic es va convertir en el principal exportador mundial de béns, no es democratitzava ni s’obria al món. Al contrari, avui el gegant vol limitar la dependència de l’exterior per continuar creixent i mira cap endins.
La crisi global
La pandèmia no ha sigut només una crisi sanitària. Ha reajustat les cadenes de subministrament i ha iniciat un fre de la globalització, que és el més gran procés econòmic, tecnològic, polític, social i cultural del nostre temps.
Els últims anys han quedat a la intempèrie les desigualtats entre països i dins de les mateixes societats. Bretxes digitals, educatives i sanitàries que demostren que les oportunitats i la redistribució de la renda són la diferència entre la vida i la mort.
El covid ens ha posat al davant de la crisi comuna, compartida, i la reacció ha sigut un replegament intern i entre socis.
Si el covid va millorar la cohesió europea trencant el tabú de l’endeutament col·lectiu, la invasió d’Ucraïna ha d’accelerar la transició energètica i ha afavorit el retorn d’Europa a l’OTAN i als EUA. La nova geopolítica ha acostat Brussel·les i Washington als socis preferencials democràtics i desenvolupats com Austràlia, Corea del Sud i el Japó, davant de l’eix dels socis de l’altre pol, que formen la Xina i Rússia amb l’observació de l’Índia.
Del global al local
I a Catalunya? El Procés es desinfla sense que se solucioni el fons de la qüestió. L’any electoral clarificarà els corrents de l’opinió pública. Coneixerem el pes del populisme i la correlació de forces entre els blocs sobiranista i constitucionalista. També coneixerem els equilibris dins de l’independentisme, que actualment té una majoria no efectiva al Parlament i no supera la frustració interna.
Al fons de tota la qüestió política hi ha el problema immutable del grau de sobirania de Catalunya.
La cara amable del nostre món ve del progrés tècnic i científic. Per això hem d’estar atents a la bretxa digital, la qualitat de l’ensenyament i la recerca, el paper dels grans gegants d’internet.
Són temps d’incertesa i canvis. Cap novetat si mirem la història amb mirada llarga. La novetat és que les grans qüestions ens afecten a tots i hem de decidir si ens obrim o ens amaguem dins de la closca.