Quim Monzó: "No sóc feliç: mai"
Torna a ser divendres. Tornen a ser les nou del matí. Torno a picar un 3r 1a. Torno a saludar, seure i mirar. Silenci. Ell mira irònic, s'apropa i diu: Què, hem de tornar a fer l'entrevista perquè la tornis a perdre? S'aixeca, toca el radiador, obre l'armari i agafa una jaqueta. Té fred. Estàs malalt, Quim? Jo sempre estic malalt.
TIC I TOC. S'ha dutxat, afaitat i pentinat. No s'ha pensat què es posava. S'ha pres cinc pastilles però encara no ha esmorzat. El menjador és ampli: ordre extrem. El cap també el tens tan endreçat? No, segurament sóc ordenat per compensar el desordre intern. Sense fre en els pensaments? Sí. I per això els he d'apuntar ràpid, si no s'escapen. El Quim pensa més ràpid del que parla i viu sotmès a un excés de dopamina, la Tourette. ¿T'ha aportat alguna cosa positiva tenir tics? Sí, ser molt obsessiu, perquè el tic té un component de TOC i, per tant, busques la perfecció. Què més? La capacitat de connectar coses molt diverses amb un sistema de pensament que no és lineal. La base de la creativitat. ¿Hi ha algun moment que no tinguis tics? Sí: quan follo. Quan estic molt concentrat en una cosa, deixo de tenir-ne. Quan va ser l'última vegada? Fa 15 o 20 anys. Silenci i burla en la mirada. ¿En tens un bon record, d'aquella última vegada? No, perquè oblido el passat: només recordo els fets recents.
BEURE I FOLLAR. La veu, greu i pausada; els silencis, arítimics. Les respostes, sinceres: em trobo un Quim menys irònic del que em pensava i més pròxim del que m'esperava. Tens el cor gran, ¿això és perquè has estimat molt? No: tinc el cor dilatat per culpa de la mala vida. ¿Molt mala vida? He begut bastant, sí. ¿Ho segueixes fent? Només als vespres. ¿Sense la beguda no hauries escrit el que has escrit? No crec que hi tingui res a veure, però no ho sé, sóc molt poc d'analitzar. Avancem amb altres temes: Estàs casat? No. Visc amb una senyora des de fa molts anys. És la teva dona? Sí. ¿Hi ha compromís? No n'has de fotre res: tira endavant i no facis preguntes estranyes. D'acord. Seguim: ¿Recordes per què et va deixar la teva primera nòvia? No, el concepte de nòvia en aquella època no existia. ¿Això vol dir que no has tingut mai una nòvia? No.
MORT I SUÏCIDI. És sec però amable. Mentre parlem tinc la incertesa de si el Quim s'ho passa bé i fa veure que no o és un infeliç que ho disfressa. Davant el dubte: Ets feliç? No. Jo no sóc feliç, mai. No entenc la idea de la felicitat. Què més no entens? L'amor i Déu. Són tres coses que s'ha inventat l'home per intentar explicar-se alguna cosa. ¿Et tranquil·litza la idea de la mort? No m'intranquil·litza; el que em fa patir és el pas previ a la mort: la decadència, la baixada final. ¿Sempre hi ha l'opció d'acabar-ho de cop, no? En situacions límit, de degradació física i mental, ja no es pot fer el pas: no hi ha les forces ni les facultats. Recordo els últims anys dels meus pares, ells em van explicar tots els mètodes de suïcidi que havien imaginat.
ARTICLES I LLÀGRIMES. ¿Hi tenies una bona relació, amb els teus pares? De petit vaig fotre el camp de casa tan ràpid com vaig poder. Era una parella desestructurada i una família de bojos: jo he vist volar planxes contra vitrines. ¿No va ser una infància tranquil·la? No. I per això vaig començar a llegir. ¿Escriure et resulta agradable? Sí. El que és desagradable són les circumstàncies que no et permeten escriure. Penses tot el dia en l'article? Jo estic tot el dia escrivint, refent i revisant. Acabem. Però abans, una última pregunta: Plores, mai? No puc plorar. Hi ha moments que m'hauria agradat plorar i no he pogut. Per exemple? La mort del meu pare.
