El quilòmetre zero contra Europa
L' Estat espanyol, al llarg de la història, ha utilitzat una estratègia molt eficaç per dividir els Països Catalans, molt més eficaç que l'intent de divisió lingüística: l'estratègia de la incomunicació per terra, mar i aire, la desinversió en infraestructures que haurien pogut enfortir els vincles entre el País Valencià i el Principat i que haurien cohesionat el país. Que, a aquestes altures, encara no existeixi un corredor ferroviari mediterrani que comuniqui el Marroc amb el nord d'Europa passant per Catalunya no és casualitat: durant segles l'Estat espanyol ha maldat per mantenir el poder polític a través del control de les comunicacions mitjançant una estructura radial i centralista de les infraestructures.
El drama arrenca el 1761, amb el pla radial de carreteres reials que crea les 6 grans carreteres de l'Estat espanyol i que neixen al quilòmetre zero de la Puerta del Sol de Madrid. Des d'aleshores s'han construït infraestructures amb l'objectiu d'exercir el poder i no pas pensant en l'economia o els passatgers. I això ja ve de lluny; recorda el geògraf Jaume Font que al segle XIX una infraestructura bàsica com els serveis de telègrafs no es van instal·lar a les fàbriques -els empresaris se'ls van haver de pagar de la seva butxaca- sinó als partits judicials. Telègrafs, correus, carreteres, línies de tren; sempre han estat dissenyats administrativament i amb finalitats polítiques, també en l'actualitat; la prova ha estat el TGV, que haurà tardat més de 20 anys a connectar amb França després de la inauguració del primer tram: Madrid-Sevilla l'any 1992. O la construcció de línies de tren ruïnoses com Saragossa-Còrdova que han malbaratat part d'aquests fons europeus que s'esgotaran el 2013.
La nostra situació geogràfica és ideal, els Països Catalans són una peça clau del mapa logístic europeu. I en un moment en què tothom reclama un canvi de model econòmic i productiu, des d'aquí hauríem de poder sortir de la crisi amb una aposta per la logística que ens converteixi en peça estratègica del mapa econòmic europeu, que aprofiti les potencialitats logístiques dels Països Catalans i articuli un eix mediterrani de mercaderies. S'hauria de desplegar aquesta planificació d'infraestructures atenent a criteris economicistes, de sostenibilitat i de cohesió social, perquè les infraestructures no són només un factor productiu sinó també de qualitat de vida. Aquestes aspiracions topen amb l'aposta logística centralista de l'Estat espanyol, que exclou l'eix mediterrani i l'aeroport del Prat.
La iniciativa de Ferrmed aquesta setmana passada a Brussel·les, plantejant un front comú perquè el corredor ferroviari mediterrani sigui una prioritat de les institucions econòmiques, és la primera bona notícia que ens arriba de Brussel·les en molt temps. Altra vegada és la societat civil amb el suport de la Generalitat qui defensa els interessos dels catalans amb la passivitat d'un Estat que s'ho mira de lluny, amb desgana. De fet, l'acte organitzat per Ferrmed al Parlament Europeu va comptar amb més de 300 persones de deu països diferents, però el ministre Blanco no hi va assistir i va delegar la seva presència en un director general.
De tots els dèficits històrics d'inversió que patim a Catalunya, segurament el més sagnant és el dèficit en la inversió en infraestructures i especialment en ferrocarrils. La inversió que l'Estat havia de fer segons la disposició addicional tercera de l'Estatut per corregir la marginació històrica d'inversió a Catalunya no s'ha acomplert i, no només això, sinó que Catalunya ha estat una de les grans damnificades per la retallada d'inversió en infraestructures del ministre Blanco. A això s'hi ha de sumar que la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea va ser un altre revés a les aspiracions catalanes; no només va avortar la Unió pel Mediterrani (amb seu a Barcelona) sinó que va impedir que avancés el projecte del corredor mediterrani evitant incloure'l a la llista de prioritats de la Xarxa Transeuropea de Transports.
L'Estat fa molts segles que té la lliçó apresa; sap que carreteres, aeroports i ferrocarrils són eixos vertebradors d'un país, tant com la llengua i la cultura. Per això han invertit diners i esforços a vertebrar el seu, de país, i han posat bastons a les rodes a les comunicacions entre País Valencià i Catalunya encara que això els allunyés d'Europa.
Per als catalans això és incomprensible; el pensament polític catalanista sempre ha estat a favor de la modernització. Als anys 10 del segle XIX la Mancomunitat de Catalunya, amb una gran visió de futur, va intentar fer una xarxa telefònica perquè Prat de la Riba va veure que es tractava d'un servei públic que podia vertebrar el país. El catalanisme sempre ha anat associat a modernitat. I defensar la modernitat és defensar les infraestructures que ens han de portar a un nou model productiu, a la cohesió social i a la connexió amb el món, no el model d'un quilòmetre zero que cada vegada és més ridícul en un món global.