Quico Sabaté

Cinquanta-cinc anys després de la seva mort, l’esperit de Francesc Sabaté Llopart (l’Hospitalet de Llobregat, 1915 - Sant Celoni, 1960), el conegut i popular Quico Sabaté, el Quico, l’últim maqui en actiu en territori espanyol, màxim exponent històric de la guerrilla urbana amb José Luis Facerías, segueix viu a l’Hospitalet.

És curiós constatar que a la seva localitat natal, cada dos per tres encara apareixen pintades reivindicant i recordant la figura de l’hospitalenc, que va arribar a ser considerat enemic públic número u del règim franquista. La seva és una biografia singular marcada per la fidelitat a uns ideals llibertaris pels quals va recórrer a la violència i que el van empènyer a un estil de vida nòmada, gairebé monacal.

M’he aproximat a la vida de l’últim maqui a través del llibre Quico Sabaté, el último guerrillero, escrit per l’autora catalana Pilar Eyre (Barcelona, 1951). El pròleg de la biografia -que l’any passat Península va reeditar amb motiu del cinquantè aniversari de l’editorial i la proximitat del centenari del naixement del famós anarquista català- Eyre afirma que, encara que “els clarobscurs de la seva vida resultin massa aterradors perquè serveixin d’exemple”, Quico Sabaté “és totalment contemporani perquè en aquest moment de pèrdua de valors, en què els joves desconfien dels polítics i de les institucions, escoltar la vida d’aquest home que sembla tallat en pedra granítica és una bufetada a les nostres consciències”.

Té raó. La biografia de Sabaté, el maqui que va seguir lluitant després de la fi de la Guerra Civil Espanyola el 1939, és la figura de l’irreductible que es va fer famós per la seva lluita aferrissada en la clandestinitat contra el règim franquista; passat el temps, Quico Sabaté conserva un halo de dignitat històrica. L’hospitalenc és admirat i respectat, sobretot per “l’esperit de sacrifici”, ho explica la Pilar Eyre en el seu llibre, i per “la seva lluita constant i llegendària per aconseguir un món millor”.

Sabaté, que comandava un grup de guerrillers que feia incursions a Catalunya des del sud de França, amb episodis certament sanguinaris, va ser dels pocs, poquíssims, que va seguir fent la guerra contra la dictadura imposada per Franco. La seva lluita bàsicament recordava que el franquisme era un règim militar instaurat a Espanya per la força.

Resulta èpic, de lectura recomanable, el primer capítol de la biografia escrita per Eyre, el setge al Mas Clarà. Els homes de Quico Sabaté, acorralats en aquesta masia enmig de les muntanyes que s’alcen entre Girona i Banyoles, miren d’aguantar l’embranzinda de tres-cents guàrdies civils vinguts de tot Catalunya per caçar l’últim guerriller. Som al gener del 1960. Després d’un intens tiroteig, tots els homes del Quico moren excepte ell, que aconsegueix fugir, encara que greument ferit. En el llibre està meravellosament descrit: Sabaté creua el riu Ter i arriba a Fornells de la Selva, on puja al tren amb la intenció d’arribar a Barcelona, però és descobert pel maquinista i salta a un altre ferrocarril. La Guàrdia Civil l’intercepta i, prop de Sant Celoni, Sabaté salta del comboi en marxa, i ja a dins del poble, mentre busca un metge, cau mort en mans d’un sometent.

Eren les vuit del matí del 1960. El Quico tenia 44 anys. Com destaca Pilar Eyre a la biografia, a la seva tomba de Sant Celoni mai no hi falten flors fresques. Al plec de fotos del llibre, n’hi ha una, en què es pot veure el nom de Quico Sabaté pintat en un carrer de l’Hospitalet, que m’ha fet tornar a dues frases del volum, a parer meu reveladores, pertinents: “Els joves de l’Hospitalet -diu Eyre- encara escriuen el seu nom a les parets”, i, després de destacar-ne la contemporaneïtat, que “Sabaté representa una bufetada a les nostres consciències”.