Qui és "vulnerable"?

"Dones, joves i migrants: els tres col·lectius més colpejats per la pandèmia", deia dilluns un titular d'aquest diari fent-se ressò d'un informe de les Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS). Aquesta percepció contradiu la realitat d'una manera que considero ofensiva: els qui han mort són, majoritàriament, homes, vells i del país, com es pot observar en totes i cadascuna de les estadístiques oficials fetes públiques des del març, sense excepcions. No és cap secret, això; recordin què ha passat a Tremp, i a tot arreu. Insisteixo que aquesta distorsió resulta vexatòria per a la memòria dels qui han estat veritablement "colpejats" per la pandèmia: els que ja no hi són, els morts. No m'agrada fer aquest tipus de comentaris perquè, en general, només tenen un biaix emocional. En aquest cas, però, em sento moralment obligat a expressar-lo.

La distorsió comença, en tot cas, amb l'ús d'elements més o menys metafòrics que després es juxtaposen confusament amb disposicions legals, denominacions periodístiques i també amb fraseologies primàries derivades del dialecte politicà. El verb colpejar, per exemple, és una d'aquestes metàfores. Els virus no colpegen. Això ho fan els qui es dediquen a la boxa. Els virus causen infeccions que poden arribar a ser letals, com bé saben les famílies que han perdut una persona d'edat avançada, que és el que ha passat amb la majoria –la majoria estadística, no metafòrica– dels qui han mort. Avui l'estrella indiscutible d'aquestes denominacions equívoques està representada pel terme vulnerable. Poca broma: en funció d'aquesta denominació es legisla i es fan polítiques públiques. Qui és vulnerable, però? ¿És seriós basar-hi una acció política que mou una part dels pressupostos públics sense definir-ne amb claredat el significat? ¿S'imaginen un programa electoral on hi digués, per exemple, que "els jsdklr no hauran de fer la declaració de la renda"? ¿No resultaria legítim preguntar-nos qui diantre són aquests jsdklr?

Una persona amb una discapacitat greu, una altra amb noranta anys i una altra que s'ha quedat sense feina i no pot pagar el lloguer o la hipoteca reclamen atencions especials tant per part de l'administració com de la societat civil. Però convindria tenir molt en compte que es tracta de circumstàncies diferents que no poden ser agrupades sense més ni més sota el paraigua equívoc de la vulnerabilitat. La raó és ben senzilla. És força improbable que el nonagenari amb una salut precària es torni jove i sa de cop i volta, mentre que és perfectament possible que una persona jove i sana que en aquell moment travessa un pedregar pugui redreçar la seva vida. A diferència d'un discapacitat greu o d'una persona gran, el fet que aquesta possibilitat es faci efectiva dependrà, però, d'un seguit de decisions personals, que de vegades són errònies i d'altres són encertades. L'administració i la mateixa societat civil han de fer una tasca d'acompanyament efectiu; però, tenint en compte que ens referim a persones adultes, no de tutela. No estem parlant de nens, ni de dements. Ningú no li pot prohibir a ningú que contracti una hipoteca que puja a 1.201 euros mensuals tot i que només n'ingressa 1.200. Cometre aquest error no té absolutament res a veure amb patir una malaltia incapacitant o tenir una edat molt avançada. Vull dir, ras i curt, que fer-se vell no és el resultat de cap decisió premeditada, tret que ara no posem sobre la taula demagògicament el concepte de suïcidi. En canvi, altres situacions sí que deriven d'una decisió. Errònia, sens dubte, però decisió al cap i a la fi.

Quan una legislació no deixa perfectament clara la naturalesa del subjecte a qui va adreçada està condemnada, si més no, a la confusió. Quan diem, per exemple, que “els menors de 16 anys” no poden fer tal cosa o “els majors de 18” en poden fer tal altra, sabem de què parlem en cada cas. No hi ha cap problema per entendre l'abast d'ambdues expressions. En canvi, quan s'apel·la legislativament a conceptes difusos com els de col·lectius vulnerables ens endinsem en un territori on, per inèrcia, l'arbitrarietat acabarà prevalent. Els ajuts públics s'han de destinar a persones dependents, amb necessitats especials, etc. I s'hi han de destinar amb independència de si són homes, dones, blancs, negres, joves o vells. Els col·lectius vulnerables no existeixen: tant hi ha octogenàries riques i poderoses com joves malalts i pobres, i totes les infinites combinacions que vostès vulguin.