La Queta és una collonada?

En una recent visita a la ciutat de València, pel centre històric hi he pogut sentir més italià que valencià. No sé d’on surten tants transalpins. Per descomptat, però, la llengua comuna al carrer m’ha quedat clar que és el castellà. A Barcelona, si t’hi encaparres, pots viure en català, tot i que amb algunes incomoditats i sempre a l’aguait: és un esforç notable de militància. Però es pot. En realitat, fa molt temps que és així. Diria que, com a mínim, tota la meva vida de mig segle llarg.

Això sí, als anys 70 el català va aconseguir fer un salt popular endavant, es va posar de moda associat al canvi democràtic i la recuperació de l’autogovern i dels ajuntaments. Encara vivim de rendes d’aquell salt màgic. Màgic? L’altre dia l’escriptor i editor mallorquí Guillem Frontera, en una trobada pel nou llibre memorialístic-assagístic de Fèlix Fanés, reclamava un reconeixement més gran per a la tasca del PSUC per atraure el moviment obrer immigrat cap al català. Normalment es recorda Candel, Òmnium, Rosa Sensat, la Nova Cançó, els castellers, el teatre de carrer, Edicions 62, l’Avui, TV3..., és a dir, tot el seixantisme cultural i els seus epígons, però no s’esmenta el partit de Gregorio López Raimundo i Antoni Gutiérrez, el Guti, sense el qual difícilment aquella nova renaixença hauria traspassat la frontera social de la immigració. També va ser decisiva la feina del PSC sorgit de la unitat socialista, que aviat acabaria fent el sorpasso al PSUC dominador en l’antifranquisme. Sense ser nacionalistes, i malgrat l’acusació de sucursalistes que els plovia del pujolisme, les esquerres, molt fortes i majoritàries en el camp educatiu, van fer seva la llengua com un pilar de cohesió social i d’ascensor social.

Ara ens adonem que caldria fer-ne un altre, de salt endavant, si volem salvar l’idioma propi, parlat de forma habitual només pel 36% de la població. Però ens agafa cansats. El Procés està passant factura. Malgrat els intents de protegir-la i deixar-la al marge del pols polític sobiranista –a vegades fins i tot semblava que massa al marge–, la llengua ha quedat associada a la derrota. L’espanyolisme més recalcitrant s’ha esforçat a identificar l’independentisme amb el català, és a dir, a fer-ne l’idioma només d’alguns, a etiquetar-lo políticament, a culpabilitzar-lo. L’independentisme més ferit, reactiu i identitari, sense adonar-se’n, darrerament els ha fet el joc assenyalant el castellà com la llengua de la repressió, convertint-lo en enemic. Per sort, la realitat social no es correspon amb aquesta tensió: al carrer domina el castellà, però la bel·ligerància contra el català és baixa, i viceversa. El que tampoc no hi ha, certament, és un corrent a favor, en positiu, de l’idioma històric del país.

La campanya institucional de la Queta respon a aquest intent de tornar a construir un discurs amable i optimista al voltant del català. De fer un "gran salt" a l’estil Manel... tot i que els Manel pleguin. La publicitat ajuda, però no fa miracles. Igual que als anys 70, sense esforç cívic i polític no hi haurà màgia que valgui. Caldrà veure si la Queta es queda en un simple gest comunicatiu per tranquil·litzar consciències o si serveix perquè passin coses. Per exemple, per construir una realitat de més aules d’acollida a les escoles, de monitors als patis compromesos amb l’idioma, de mestres i professors que siguin exemple a classe, d’empreses amb consciència lingüística, professionals en tots els àmbits als quals no els faci vergonya reivindicar l’idioma, esportistes i famosos que l’utilitzin amb normalitat, joves que s’ho passin bé en català al carrer i que l'usin a les xarxes, polítics que el defensin amb convicció des de totes les institucions, botiguers que l’utilitzin, gent de la cultura que hi cregui i hi creï. En definitiva, ciutadans, amb poder o sense, que no es passin al castellà per comoditat a la primera de canvi.

O la Queta som tots o només serà una collonada.