La qüestió trans, l’opinió i el pluralisme
Arran de l’article “Fal·làcia trans: una gran irresponsabilitat política” em pregunto, en primera persona, quins són els principis pels quals ens hem de regir les persones que col·laborem a les anomenades seccions d’opinió dels diaris, sense estar sotmeses al codi ètic periodístic que té cada mitjà. Sabem que un diari tria persones que comparteixen més o menys la seva pròpia línia editorial per col·laborar-hi, però que alhora intenta reflectir la pluralitat d’opinions de la societat, en termes també més o menys respectuosos segons la mena de publicació que sigui. Crec que la secció d’opinió de l’ARA es caracteritza precisament per la diversitat de firmes que acull, tot mantenint unes bases comunes de respecte a les diferents idees i posicions que coexisteixen a la societat catalana.
Em sembla, doncs, que les persones que escrivim articles d’opinió ens hauríem d’autoimposar unes regles implícites, com són intentar contribuir a un debat constructiu o utilitzar fonts serioses si el que volem és llançar acusacions de pes. Una de les denúncies més greus que fa l’article mencionat contra el que anomena la “fal·làcia trans” és, justament, que es tracta d’una enganyifa i fins i tot d’una estafa perquè aquest “moviment” estaria dirigit per grans empreses que s’enriqueixen a costa del patiment aliè. La penúltima frase diu clarament: “Seguiu la pista dels diners”. Però si seguim la pista de quins són els fonaments d’aquesta afirmació tan contundent, veiem que molts condueixen a una sola font, els articles d’una novaiorquesa que es presenta com a periodista, artista i perruquera, Jennifer Bilek. Bilek escriu textos contra el transgenerisme, però també contra el moviment LGBT i els “bilionaris” que suposadament l’impulsen, al costat de la indústria farmacèutica, per descomptat, i ho fa en el seu blog catastrofista i en mitjans digitals com The Federalist, que va alimentar teories antivacunes durant les primeres fases de la pandèmia i que defensa que hi va haver frau a les darreres eleccions presidencials estatunidenques. No hi ha dubte, doncs, de la posició política que hi ha al darrere.
Una altra fal·làcia que, paradoxalment, defensa l’article titulat “Fal·làcia trans” és un argument utilitzat ben sovint pel conservadorisme més ranci, al nostre país i en molts altres. Consisteix a dir que determinats grups de pressió (feminista, LGBT i, ara, trans) s’han fet els amos en l’àmbit de l’administració pública, la salut i l’educació, quan tothom sap que això no és cert. El to conspiranoic i hiperbòlic també és propi de les tàctiques de la dreta radical: parlar de “captació” de les criatures i adolescents perquè es converteixin al transgenerisme implica que s’està parlant d’una secta.
De la mateixa manera, costa molt de creure que “les mestres” de P5 i el professorat dels instituts fan propaganda del transgenerisme. I tampoc hi ha cap estudi científic seriós que el consideri una malaltia “d’inici ràpid” que s’adquireix per “contagi”. Quan semblava que ja havíem aconseguit que es deixés de patologitzar qüestions relacionades amb el gènere i la sexualitat (no fa gaire, molta gent considerava l’homosexualitat una malaltia, cal recordar-ho?), hi tornem a ser i, al damunt, en nom del feminisme, com si només n’hi hagués un. La darrera frase de l’article és explícita en aquest sentit, ja que l’autora hi parla en primera persona del plural: “Les feministes ens oposem a la nova llei trans catalana”. ¿On queden les feministes que no s’hi oposen, i fins i tot les que la defensen?
Tanmateix, l’objecció principal que s’hi pot fer és de tipus ètic: aprofitant-se de la inquietud i fins i tot de la por ben legítima que senten mares i pares d’infants o adolescents que manifesten incomoditat i patiment en relació amb posicions de gènere i de sexualitat no normatives, l’article teixeix un relat satíric que ridiculitza aquestes situacions, com, per exemple, quan frivolitza la tasca que fan les associacions dient que organitzen “excursions”. Tot plegat no sembla que contribueixi gaire a ajudar que les persones, joves o adultes, que hi estan directament implicades hi vegin més clar.
Això no vol dir que en un diari com l’ARA no s’hagi de poder debatre de qualsevol tema d’interès comú, com és la qüestió trans, reflectint opinions diferents i fins i tot oposades, però des del respecte a les posicions d’altri i aportant arguments raonats, dades tretes de fonts creïbles, o exemples i testimonis reals que permetin a qui llegeix formar-se una opinió al respecte, i no només provocar-li una reacció d’adhesió -o de repulsa- epidèrmica, que és la tàctica habitual dels grups polítics demagògics i populistes. Per exemple, en un debat celebrat el 8 de març, el candidat d’extrema dreta a la presidència de França Éric Zemmour va respondre a una dona francesa d’origen senegalès que si manés ell, una família com la d’ella mai no hauria pogut quedar-se a viure a França, i hi afegia el seu eslògan favorit: “Immigració zero”. La noia ho va rebre com una bufetada -i ho era-, però ell ja havia aconseguit colar el seu missatge. No fem el mateix des de posicions de privilegi com la d’escriure en un diari.