Darrerament, arran de la denúncia pública d’Ana Polo, Mar Bermúdez i altres periodistes, s’ha desvelat una realitat present en l’àmbit periodístic, i per desgràcia en la majoria d’àmbits professionals, que té a veure amb el poder i amb el fet que la seva pèssima gestió pot concretar-se en situacions d’assetjament o de violència sexual. I una de les coses que aquest debat ha posat de manifest és que com a societat som poc conscients i estem poc preparats per tot el que implica l’exercici del poder, i que falta una reflexió profunda sobre les relacions que es deriven del poder, sobre la (doble o fins i tot triple) responsabilitat que implica per a qui l'ostenta i sobre com el gènere hi està imbricat.
Qui té poder decideix com l’exerceix, i per tant ha de ser coneixedor de tot allò que, també en el pla simbòlic, es construeix al seu voltant. No ser-ne és una mostra clara d’incompetència. Hem de preguntar-nos com ens relacionem, com liderem i també com fem servir allò que se sol anomenar l’eròtica de poder.
I sí, és cert que també hi ha dones que no exerceixen el poder de manera adient, i que poden mostrar mals lideratges. Però no ens enganyem: no només estem parlant de les situacions que ara expliquen diverses companyes del món de la comunicació (i que absurdament alguns intenten silenciar o portar al terreny penal per restar importància o desacreditar un altre cop les víctimes). Estem parlant de com s’ha construït el poder en un món patriarcal dirigit tradicionalment pels homes, on l’assetjament sexual ha esdevingut una pràctica cultural sustentada en unes normes de gènere que han perpetuat la desigualtat.
La reflexió al voltant del poder i els rols de gènere tradicionals ve de lluny. Autores com Judith Butler han estudiat com els segons mantenen la desigualtat (econòmica i de reconeixement social) i sustenten l’abús de poder dels homes vers les dones. Des d’aquí es construeix el que Laura Mulvey bateja com la “mirada masculina”, que ha marcat la mirada global que construïa “normalitat”; les dones com a objectes sexuals, de desig per a l’espectador masculí, i no subjectes actius amb poder. Una despersonalització i degradació que feia que el consentiment brillés per la seva absència fins i tot com a idea.
Una de les coses que es deriven d'aquest marc és la necessitat de gestionar el propi ego. Un ego alimentat per l’entorn i que pot arribar a creure’s que té barra lliure en molts aspectes, també el sexual. De fet, a vegades es posa de manifest una incapacitat personal per acceptar la negativa, i així es dispara l’enuig, moment en què comença la guerra directa o indirecta contra l’altra. Un ego mal gestionat fàcilment se sent ferit per qui no era més que un objecte sexual totalment reemplaçable (un clar exemple és el de les becàries). Un preu molt elevat per un no.
Però també hi ha qui afirma que la responsabilitat està en elles perquè no expressen amb prou claredat el seu no. Aquí cal recordar que l’exercici del poder en relacions sexoafectives es manifesta de forma més clara i pesa més com més gran és la desigualtat entre les dues persones: parlo de casos en què les dones assetjades es troben en situacions d’especial vulnerabilitat perquè acaben de començar, perquè tenen càrregues familiars i estan soles, perquè estan en un moment difícil, o perquè tenen una gran il·lusió per algun projecte, etcètera. Hem de ser sincers: tots sabem les conseqüències de rebutjar un "et porto a casa", un dinar, sopar, copa, uns missatges del superior jeràrquic o un petó. I aquí és on hi ha un dels problemes nuclears de tot plegat: en cap cas la responsabilitat es pot dividir a parts iguals entre tots dos. Aquí, qui exerceix el poder és qui té una doble o triple responsabilitat a l'hora de permetre o no que la desigualtat pressioni com una llosa. Perquè has de saber que aquell joc que a tu et beneficia, a l'altra la pot empetitir, emmudir i subjugar.
Això no vol dir que un cap no pugui tenir una relació amb algú que treballa per a ell, ni molt menys. Però cal ser extremadament curós i conscient del pes del poder. I això requereix un exercici previ de claredat, que consisteix a parlar de la possibilitat de la relació tot deixant de banda el “vestit laboral”, verbalitzant que un "no" no tindrà conseqüències i fent el màxim per desconstruir el poder patriarcal que inevitablement està present en totes les situacions. Se sol rebatre que aquest tipus de converses són antinaturals, contràries a l'espontaneïtat, fredes. Però tal com diu Shaina Joy, en l’àmbit sexoafectiu la paraula més sexi és sí. Una relació en un entorn laboral és una cosa prou delicada perquè s'hi esmerci tota la comunicació que calgui. En un entorn laboral, que gairebé sempre estarà marcat per la desigualtat de poder, qui faci de cap ha de ser prou madur per saber transmetre que podrà encaixar una negativa i que a partir d'aquell moment res canviarà.
