Qüestió de ‘naming’
Una vegada més ERC es troba lliurant la batalla que no desitja. La dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. La candidatura compta amb el suport dels empresaris, el sector turístic, el PSC i Junts, raons suficients per malfiar-se’n; a més, no sembla que un esdeveniment d’aquesta volada hagi d’afavorir la lluita contra el canvi climàtic. Però hi ha enquestes que indiquen que el projecte agrada a la majoria de la població (en part per la nostàlgia del 92), i també hi ha experts que diuen que l’empenta olímpica, ben administrada, pot accelerar canvis que el Pirineu necessita per evitar el seu esllanguiment. Aquests canvis, ¿es podrien produir igualment, sense pagar el peatge d’uns Jocs? No estic en disposició de proclamar-ho. Espero que els veïns de les comarques pirinenques, que ho han de votar en referèndum, ho tinguin més clar que jo.
El que sí que em veig amb cor d’afirmar és que si el projecte olímpic tira endavant hi haurà conseqüències polítiques. Perquè la fita és el 2030 i això vol dir que, almenys durant vuit anys, el govern català i l’espanyol hauran de cooperar per al seu èxit. Hauran d’establir una mena de treva olímpica. I són dos governs que -no sé si cal recordar-ho- es troben en conflicte, amb una situació de buit legal (l’Estatut castrat pel TC regeix la nostra autonomia sense ratificació popular), amb un president a l’exili (destituït per decret) i centenars de persones amb causes judicials obertes per la seva implicació en els fets del 2017. Això sense esmentar que el Govern està format per dos partits que tenen el mandat d’avançar cap a l’autodeterminació, i que -suposo- no pretenen ajornar la resolució del contenciós polític català fins que hagi acabat l’última prova de cúrling, o de bobsleigh, o d’esquí de fons, d’aquest llunyà 2030.
I malgrat tot, alguns podríem veure amb bons ulls els Jocs d’Hivern si servissin per reforçar una veritat geogràfica secular, verdagueriana, que la política s’ha entestat a negar: el fet que els Pirineus Orientals no són una frontera, sinó l’autèntic bressol de Catalunya. La nostra llengua va néixer a les dues faldes de la gran serralada. I uns Jocs Olímpics d’Hivern serien una excusa magnífica perquè la Catalunya de dalt i la de baix, allò que els antics anomenaven el Principat i els Comtats, cooperessin en l’organització d’un esdeveniment comú per damunt de la frontera artificial que les armes van imposar fa més de tres segles. Seria un autèntic retrobament.
Em sembla, però, que les coses no van per aquí. Tot i que tothom sap que el nom de Barcelona és irrenunciable perquè la candidatura tingui possibilitats (Jaca ja ho ha intentat sense èxit), el govern central està decidit a fer que sigui un projecte de la marca España, i per tant la Catalunya Nord no hi pinta res; amb qui s’ha de comptar és amb l’Aragó, un territori poblat per gent meravellosa, pàtria de Goya i de Labordeta, però governat per un seguit de polítics mediocres que, a falta d’idees, sobreviuen a base d’atiar l’anticatalanisme més tronat (incloent-hi el lingüicidi de la Franja). Si l’Aragó vol que la candidatura sigui conjunta, perquè és “un proyecto de España como país ”, com va dir el COE, tindrem un problema de naming. I ja en vam tenir un fa vuit segles, en temps de Ramon Berenguer IV, quan Catalunya, tot i ser sobirana, va renunciar a la categoria de reialme per honorar el seu origen carolingi, i els seus prínceps van passar a ser coneguts a l’exterior com a reis d’Aragó, encara que eren catalans de nissaga, de bandera i de llengua. Però en això ja no s’hi pot fer res. Ara, en canvi, si a ERC acaben decidint que el projecte no els convé tindran una excusa perfecta per arxivar-lo.