Deia Theodor Adorno que el marxisme és una ciència malenconiosa. A les seves Consideraciones sobre el marxismo occidental, Perry Anderson assenyalava una cosa semblant quan explicava que l'estat de les idees de Marx a Occident era el resultat de les derrotes del moviment obrer europeu del segle XX, que haurien desplaçat l'interès intel·lectual dels marxistes de la política i l'economia cap a l'art i la filosofia. Tot això ens ho recorda el professor de la Universitat de Cornell Enzo Traverso en el seu monumental La cuestión judía (Verso) per assenyalar que l'èxit del sionisme va tenir com a conseqüència per a les tradicions marxistes la fi del judeomarxisme. I és que, efectivament, el marxisme va ser un immens pol d'atracció per a jueus que, si bé eren ateus, eren perfectament conscients de la seva exclusió i persecució social pel fet de ser jueus. Ser jueu no tenia necessàriament a veure amb professar una fe, sinó amb la pertinença a una comunitat cultural perseguida. El mateix Sigmund Freud al pròleg a la primera edició en hebreu el 1930 de Tòtem i tabú (un llibre en què parla dels orígens de la religió i la moral) afirmava que, encara que estava alienat de la religió paterna i no tenia gens de simpatia pel nacionalisme jueu, no dubtava de la seva pertinença al seu poble.
Com diu Traverso, el marxisme oferia a molts jueus una promesa cosmopolítica i universal. D'alguna manera, ser marxista era una forma coherent d'evolució per a qualsevol jueu identificat amb els valors de la Il·lustració. D'això se'n van adonar els nazis i els feixistes, que sempre van assenyalar el marxisme com una creació jueva i van assenyalar que bona part dels grans pensadors marxistes eren d'origen jueu.
L'èxit del sionisme, un nacionalisme sempre subestimat pels marxistes (encara que no només per aquests) després de la creació de l'Estat d'Israel, va posar sobre la taula una veritat amarga: que tant el pensament il·lustrat com la versió marxista es van equivocar al pressuposar una direcció progressista a la història de la humanitat. Avui assistim a la realitat del que significa el sionisme com a moviment ideològic més proper al feixisme que a cap altra tradició, amb el suport de totes les dretes hereves de l'antisemitisme occidental. Parlem d'un estat colonial que aplica l'apartheid, el desplaçament forçós, la neteja ètnica i finalment el genocidi contra el poble palestí, alhora que acusa d'antisemitisme tothom qui critiqui els crims d'Israel i defensi la causa palestina. No trigarem a veure mutar el clàssic "bolxevisme jueu" en un nou “antisemitisme d'esquerres” per desqualificar el moviment internacional de solidaritat amb Palestina, encara que en formen part milers de jueus antisionistes a tot el món.
Però això en realitat no fa sinó assenyalar la immensa força moral de la causa palestina a tot el món i la seva capacitat per despullar no només la naturalesa criminal de l'Estat d'Israel sinó també la hipocresia de la política exterior dels Estats Units i de la Unió Europea, i el paper vergonyós i criminal de bona part del periodisme occidental. Aquesta força ètica de la causa Palestina es nota també aquí, amb un govern acorralat i obligat a maquillar amb gestos inútils la seva falta de voluntat d'enfrontar-se realment a Israel, un país que el ministre Albares defensa sense ruboritzar-se com a “país amic”. Que el vaixell assenyalat pels col·lectius propalestins com a portador d'armament amb Israel com a destinació final hagi evitat finalment fer escala a Cartagena, que el govern central hagi trobat de sobte un altre vaixell al qual prohibir fer escala o que la coalició de govern insisteixi en dir que un dia d'aquests per fi reconeixeran l'estat palestí alhora que es neguen a donar suport a la denúncia de Sud-àfrica contra Israel són senyals d'una cosa paradoxal i bonica: que avui la causa palestina unifica les lluites de tots aquells que imaginen una societat justa, de la mateixa manera que el socialisme va ser l'encarnació d'una societat futura millor amb què es van identificar milions de jueus a tot el món. Avui els perseguits, els exclosos, els assassinats són els palestins, i la defensa de la causa és la tasca política més decent. Perquè defensar Palestina és qüestionar les bases criminals del nostre món.
