Investidura espanyola: qüestió de desconfiança
Un possible acord “històric” entre Catalunya i l’Estat = compliment de condicions prèvies + negociació substantiva igualitària.
Aquesta és l’essència del discurs recent del president Carles Puigdemont. Es tracta d’establir un acord ambiciós que suposaria canvis en el model nacional i territorial de l'Estat i que no s’escapa a ningú que està ple de dificultats (històriques, filosòfiques, empíriques, pragmàtiques). Vegem-ne algunes, una mica més enllà de les més òbvies.
1. Estat. Hi ha dos condicionants històrics que no faciliten l’acord: les cultures política i jurídica de l’Estat. Les seves arrels venen de lluny. L’estat espanyol ha sigut una mala còpia del model francès durant tota l’època contemporània. Tanmateix, no se n'ha sortit en els afanys uniformitzadors nacionalistes i lingüístics, malgrat la seva vocació centralitzadora. La manca d’una autèntica cultura política liberal i democràtica resulta flagrant, mentre que sí que va ser molt present a Europa des de la segona meitat del segle XIX. La cultura política de l’Estat posa el nacionalisme espanyol per damunt de l’estat de dret i de la democràcia.
Aquesta deficient cultura política també és present en els partits de l’esquerra espanyola. Més enllà de l'obvietat que alguns dirigents del PSOE podrien ser perfectament del PP, i que el tàndem Podem/Sumar mai ha superat la fase retòrica en el tema plurinacional, potser val la pena recordar l’aforisme de Santiago Rusiñol: “Els progressistes són com els cavalls que porten un pàmpol de cuiro als ulls. No poden veure-hi més que endavant”.
Els estadistes resolen problemes estructurals d’estat. N’hi ha a Espanya?
D’altra banda, la cultura jurídica s’ha mogut seguint patrons francesos i germànics, defugint la flexibilitat de la jurisprudència anglosaxona quan cal regular temes com els relacionats amb el pluralisme nacional. A això cal afegir-hi un condicionant pròpiament espanyol: la manca de ruptura amb el passat franquista de la cúpula judicial, una de les pitjors ombres de la Transició de finals dels anys 70. Personatges com Marchena, Llarena, Lamela e tutti quanti han tingut mala sort: han nascut massa tard. Haurien sigut molt més feliços vivint en la dictadura franquista, mentre que ara han de conformar-se tractant de mantenir el llegat de la dictadura dins d'un poder judicial que segueix sent unitari i centralitzat.
Els partits de l’esquerra espanyola tenen una oportunitat d’or per mostrar que l’expressió “partits de progrés” no és un oxímoron en el tema nacional. Fins ara ho ha sigut en termes pràctics. Tinc francament dubtes que els partits de l’esquerra espanyola estiguin políticament i intel·lectualment preparats per entomar el repte que tenen al davant: que el sistema polític espanyol esdevingui pluralista i congruent amb la plurinacionalitat de la societat espanyola.
2. Catalunya. Pensant en el futur del país crec que només hi ha dues alternatives solvents: esdevenir un estat independent (és a dir, que sigui tan interdependent com ho són Holanda, Eslovènia o Dinamarca dins de la Unió Europea); o aconseguir un reconeixement nacional i una profunda acomodació política en el si d’un estat espanyol molt reformat. Fins ara això no ha estat possible.
En el moment actual hi ha sobre la taula dues carpetes, la de l’antirepressió i la de l'autogovern/autodeterminació. Cal no confondre-les malgrat els elements de contacte.
De les quatre condicions que Puigdemont ha arguït per entrar en una negociació, dues, l’amnistia i el reconeixement de l’independentisme com un moviment legítim (Pegasus, “policia patriòtica”), pertanyen a la carpeta antirepressiva. Les altres dues condicions tenen a veure amb la desconfiança que l’Estat ha fet molts mèrits per produir (mediació pel control del compliment dels possibles acords i els tractats internacionals com a marc de negociació –tanmateix, la referència a la Constitució espanyola resultarà inevitable).
La segona carpeta és, però, la més decisiva. Implica decisions immediates i de legislatura. Hi ha diversos àmbits implicats. 1) Polític: establir un marc permanent de decisió pròpia i diferenciada de Catalunya, tant en l’esfera interna com en l’europea i internacional (no detallo les subcarpetes d’aquest punt, entre les quals hi ha el reconeixement nacional i una normativa pròpia en l’ús de símbols –banderes, himnes, seleccions esportives). Cal recordar aquí que totes les federacions plurinacionals de la política comparada són asimètriques. 2) Socioeconòmic: finançament, inversions, fiscalitat, infraestructures (port, aeroport, trens...). 3) Lingüístico-cultural: llengua catalana blindada en l’ensenyament i les administracions, sector audiovisual, relacions exteriors, etc. Cal recordar que en no poder-se modificar, un acord d’investidura fa que els possibles canvis legislatius, o alguns d’ells, siguin reversibles en cas que hi hagi una nova majoria en el govern central.
El Tribunal Suprem del Canadà ha fet un advertiment crucial: la Constitució no pot esdevenir una “camisa de força” (dictamen d'agost del 1998, par. 150). Això ho hauria de dir Sánchez des de la tribuna del Congrés. Per a aquest alt tribunal, el constitucionalisme no és “el principi” que tot ho regula, sinó “un” principi més situat al costat de tres altres principis: la democràcia, la protecció a les minories i el federalisme canadenc. Al final, quan aquests principis, en la pràctica, esdevenen contradictoris cal establir acords polítics pragmàtics.
En això podem estar en els propers mesos. La repetició d’eleccions no és un escenari gens descartable. Si no hi ha sorpreses en la sessió d’investidura de Feijóo, només poden evitar les eleccions el que podem anomenar una qüestió de desconfiança. Les promeses no serveixen. Els temps d’execució han de quedar fixats, així com els procediments de control amb mediacions externes (el control més eficient és la regulació de l’autodeterminació). La desconfiança és històrica. I és percebuda com a bidireccional. Les promeses no serveixen. Una altra cosa seria irracional.