La política exterior espanyola té un problema d’escala. No d’escala de veïns, que últimament també ho sembla, sinó de l’escala amb què el Regne d’Espanya es veu a ell mateix en relació amb el món que l’envolta i, per tant, la prepotència amb què s’equivoca.
La política exterior espanyola ha viscut les últimes dècades debatent-se entre el mite clàssic de l’Imperi Espanyol i la dura realitat d’assumir que Espanya és ara una petita potència regional fràgil i alhora singular per la seva situació geogràfica, i únicament reforçada per la pertinença al club europeu i per les bases nord-americanes al seu territori.
La desproporció de la percepció del lloc d’Espanya al món va tenir el punt àlgid en els aires de grandesa que van portar José María Aznar a implicar l’exèrcit espanyol en una guerra de l’Iraq fonamentada en la mentida de l’existència d’armes de destrucció massiva. La fotografia del trio de les Açores amb George W. Bush, Tony Blair i Aznar va tenir continuïtat en la fotografia del president espanyol amb els peus damunt de la taula al costat del president dels EUA en una mena de paròdia cantinflanesca de les històriques relacions transatlàntiques.
La diplomàcia espanyola ha passat del deliri de l’imperi mitificat però inexistent, com explica l’historiador britànic Henry Kamen al seu llibre Imagining Spain, historical myth & national identity (Yale University Press), a una política exterior erràtica, marcada pel curtterminisme i la por al soroll de l’última crisi mediàtica. La diplomàcia espanyola ha passat d’actuar amb els veïns amb una mena de complex de superioritat atàvic a fer un cop de timó sobtat en un tema tan antic i transcendental com el de les relacions amb el Marroc i, de retruc, amb Algèria.
El gir no s’ha explicat oficialment amb arguments sòlids i només s’entén per la por a l’amenaça marroquí d’iniciar una crisi migratòria des del sud quan a Europa començava des del nord la migració de sis milions d’ucraïnesos per la invasió russa. La por al desbordament induït a través de la frontera sud i un excés de confiança per desconeixement expliquen l’error del ministeri espanyol de José Manuel Albares. Si no és per la pressió migratòria no es pot explicar el canvi unilateral d’opinió sobre l’autodeterminació del Sàhara Occidental que ha dinamitat les relacions amb un soci energètic crític com és Algèria. El Marroc no només podria haver obtingut els últims anys informació delicada per a Espanya a través del programa Pegasus i situar-se en posició d’avantatge negociador, sinó que la casa reial marroquina va filtrar un caòtic divendres al vespre el suport de Madrid al seu pla d’autonomia i va imposar així, d’una bufetada, el final d’una posició política sostinguda durant 47 anys. Amb una filtració de palau es posava fi al suport a les resolucions de l’ONU que prenen nota de l’ocupació marroquina del Sàhara Occidental.
La monarquia alauita deixava el ministre Albares en evidència, sense capacitat de reacció, amb el flanc polític intern estupefacte i amb Algèria en peu de guerra energètica.
De fet, aquest és un escenari més de la guerra a Ucraïna, i també hi apareix Rússia amb la visita de Lavrov a Alger el mes passat i la posició d’avantatge que Itàlia ha aprofitat per ocupar amb la desorientació espanyola. L’anunci d’Algèria que suspèn el tractat de bon veïnatge i congela les operacions comercials exteriors s’ha matisat en les últimes hores per les amenaces de la Unió Europea, però a Espanya li queden pocs arguments més enllà de la pressió dels seus socis europeus.
Un cop més, el gran fet diferencial de la capacitat d’actuació espanyola és la pertinença a la Unió. Un cop més, malgrat les dificultats, és la UE la que fa avançar els estats membres. I, si no, que l’hi diguin a Polònia, que ha girat com un mitjó la seva política migratòria amb Ucraïna. Amb dificultats, però la UE és l’únic projecte de futur viable.
