Viure és, per damunt de moltes altres coses, una qüestió de confiança. Demanar un cafè descafeïnat a mitja tarda, per exemple, és entregar el nostre descans nocturn al cambrer que ens atén. Hem de confiar que -malgrat totes les comandes que reté de memòria- recordarà que el cafè l’hem demanat sense cafeïna perquè, si no, no podrem dormir a la nit.
Els gestos més senzills i quotidians que practiquem cada dia són en realitat grans actes de fe: confiar en la bona conducció del taxista que transporta el nostre cos d’aquí a allà; confiar que escollirà el camí més ràpid, el més curt, i que no farà voltes per cobrar-nos de més. Confiar que el conductor desconegut s’aturarà quan el seu semàfor estigui vermell i el nostre verd.
Confiar en l’electricista que cobra per hores quan diu que per aquella feina s’hi haurà d’estar mínim cent vint minuts. Confiar en la peixatera que afirma que el peix que ens enduem és fresc i és el millor. Confiar en el missatger, que no extraviï aquell paquet tan important que ha d’arribar a temps. Confiar que el jefe no ens menteix quan ens diu que no ha rebut l’e-mail que li vam enviar. Confiar en el treballador que no ve a treballar perquè diu que està malalt. Confiar que és cert que el tren anava amb retard i per això la nostra cita arriba a deshora.
Creure que l’amic sabrà guardar el secret inconfessable. Confiar en el metge que ens diagnostica una malaltia i ens assegura que el millor és extirpar l’òrgan. Confiar en el mateix metge quan ens diu que no tenim res malgrat que ens trobem, francament, malament. Confiar que els nostres governants fan tot el que poden per resoldre allò que nosaltres reclamem. Confiar-li el nostre mugró a l’infant que ja té dents.
Quan són les tres del matí i no hi ha manera d’adormir-nos, constatem que estem en mans del temps, en mans de les circumstàncies, en mans dels altres. Potser demà tindrem menys fe i el cafè el prendrem a casa per assegurar-nos que és descafeïnat.