Querelles hispàniques i conflictes globals
1. Un mapa. Si es volen treure conclusions de les eleccions gallegues, mirem a l’esquerra. A la dreta, el PP s’ha mantingut, com preveien les enquestes, amb el factor afegit que perdre la Xunta hauria estat probablement la fi de Feijóo i que ara se li allarga una mica la vida. La qüestió de fons està en el mapa autonòmic. Galícia se suma a Catalunya i a Euskadi (i en part al País Valencià) en donar un paper central als nacionalismes a l’hora de formar majories de govern alternatives a la dreta, i més en un moment en què l’esquerra podemita que va agitar el país i va fer caure el PP es troba en estat de malenconia. El govern espanyol surt sensiblement malparat de la primera prova d’un nou cicle electoral. Sánchez necessita recuperar iniciativa.
El PSOE no paga l’amnistia –si hagués estat així, el seu vot hauria anat al PP o a l’abstenció– sinó la complexitat de l’espai alternatiu a la dreta, especialment en les nacionalitats històriques. El Bloc, en consolidar-se com el segon partit gallec, fa –totes les distàncies guardades– el paper de Bildu al País Basc, i posa en evidència la dificultat dels socialistes per fer forat en els diversos sectors de l’esquerra perifèrica. Al mateix temps, tot i ser cert que l’extrema esquerra mai ha fet gaire forat a Galícia, l’estimbada de Sumar (i de Podem, cada cop més a prop de la desaparició) és una advertència que no pot passar desapercebuda. I que confirma l’eterna malaltia infantil de l’esquerranisme, sempre caminant en el precipici de les rancúnies entre egos vestits de cabdills redemptors i l’eterna psicopatologia de les petites diferències.
Simplement Galícia s’apunta a la consolidació d’un nou mapa polític espanyol: a un cantó, el PP, amb Vox a l’espatlla; a l’altre, cada cop més poblat, l’esquerra i els nacionalismes perifèrics. Que lluny que queden aquells temps en què tot es resolia amb majories absolutes, o amb el recurs als partits de doble valència, la dreta catalana i basca (CiU i PNB), sempre disposada a aportar el plus necessari a qui arribava primer. El diumenge gallec el que ha fet és confirmar que el puzle que necessita el PSOE per governar cada cop té més peces i, per tant, més dificultats per compondre'l. Amb el factor afegit del mal moment dels seus socis més naturals (Sumar-Podem), en situació inquietant i risc de desbandada.
Tanmateix, tampoc ho té fàcil el PP, que necessita una obertura de mentalitat que li doni capacitat d’ampliar aliances. I havent fet dels nacionalismes perifèrics –antics socis recurrents– l’enemic a abatre, caldrà veure fins on és capaç d’eixamplar vies cap al centre i reduir la dependència de Vox. Aquesta amnistia que el PP tant detesta, paradoxalment, li podria obrir el camí a un cert retrobament amb les dretes perifèriques.
2. Dret de mort. Tanmateix, que els arbres no ens impedeixin veure el bosc. Si una notícia ha de retenir la nostra atenció ara mateix és la mort (crec que es pot dir execució, encara que hagi estat a terminis) d'Aleksei Navalni, víctima del neototalitarisme rus. En el règim dictatorial imposat per Vladímir Putin, no hi ha alternativa. Qui faci un pas, per mínim que sigui, ja sap quin és el seu destí. A la Rússia de Putin les autoritats tenen dret de mort sobre els ciutadans. A qui fa nosa se’l liquida. Tot comença i acaba allà mateix, la voluntat del totpoderós. I d’això se’n diu totalitarisme: la pèrdua de la noció de límits: “Tot m’està permès”. I precisament en aquest moment els Estats Units fan figa, els parlamentaris trumpistes tenen aturada l’ajuda militar a Ucraïna, mentre Rússia guanya terreny.
És inquietant l’actitud americana, negant-se a aturar Netanyahu a Israel i a assistir Zelenski perquè Ucraïna pugui resistir. Tenim la guerra al damunt, per dos cantons, mentre Trump des d’Amèrica dona ales als agressors. El sol fet de reconèixer Putin és una amenaça per a tots. En el desconcert polític que viuen els EUA, les salvatjades guanyen força. I a Europa li costa defensar-se sola. Com diu la historiadora Sophie Baby, “si òbviament la Història no va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín, el novembre de 1989, sí que va consagrar la victòria ideològica i simbòlica de la democràcia”. No badem: estem tornant enrere.