Ja fa trenta anys que va aparèixer La cultura de la queixa, l’assaig de Robert Hughes que satiritzava la correcció política. I heu-nos aquí, encara, queixant-nos tot el sant dia. No em refereixo només a l’anomenat wokisme, sinó també a la nova dreta, que ha fet un tirabuixó argumental queixant-se de les queixes alienes i formulant-ne de pròpies. Com a resultat, tothom se sent víctima i tothom pot promoure o rebre un linxament, gràcies a l’efecte multiplicador de les xarxes socials. L’opinió pública s’ha democratitzat, però la democràcia sempre té truc; en el cas de les xarxes el truc és que els debats estan orientats, que la major part dels debatents són bots o agitadors a sou, i que l’algoritme premia la bipolarització. Vivim en una societat d’agressors i agredits intercanviables, mentre els més assenyats tenen por de manifestar-se (aquesta era la gran amenaça que albirava Hughes) perquè la possibilitat de trepitjar un ull de poll, utilitzar un terme incorrecte o causar un dany col·lateral és tremendament elevada.
Quan Hughes bescantava la cultura de la queixapels seus efectes “paralitzants” potser no sospitava que trenta anys després les coses arribarien tan lluny. De fet, el 1993 l’assagista australià més aviat es va passar de frenada. Els neocons nord-americans se’n van aprofitar per rebatre el feminisme, el multiculturalisme, l’antielitisme educatiu i també l’intervencionisme de l’estat a favor dels més desafavorits. Però les víctimes objectives del sistema feien molt bé de queixar-se, com ho van fer dècades enrere els obrers sindicats, les dones sufragistes i, encara abans, els negres i els indis segregats. Agradi o no, tots els avenços socials de la història s’han aconseguit a base de queixes –que quan són col·lectives organitzen vagues, bullangues o revolucions.
No cal dir que els motius de queixa de les minories continuen vigents. Però als EUA, i cada cop més a Europa, les noves dretes també han après a victimitzar-se. I així combinen el seu tradicional individualisme –"Fora l’estat de la meva butxaca!"– amb la defensa d’un intervencionisme radical en qüestions que no tenen a veure amb l’economia (religió, sexe, gènere, raça, valors). És la fórmula Trump, que ha assolit l’èxit electoral amb un oxímoron: el victimisme del poderós. Per tant, la cultura de la queixa no només no ha remès sinó que s’ha escampat com una taca d’oli.
Les esquerres –en sentit ampli– hi han contribuït banalitzant el concepte de víctima, sermonejant el personal, convertint cada gest equívoc, cada frase desafortunada i cada malentès en una batalla cultural, posant els valors ètics i morals (individuals) per damunt de la tradicional defensa de la justícia social (col·lectiva), la qual cosa ha obert una escletxa que ha permès a la nova dreta penetrar en les classes mitjanes i baixes, que abans li eren clarament hostils.
No es tracta d’una qüestió merament política. El victimisme és el combustible dels demagogs, els oportunistes, els aspirants a celebrity i els conspiranoics. És l’eina de molts gurus de l’autoajuda, de models pedagògics fracassats, de la perversió de l’antipunitivisme, d’una idea molt laxa de la responsabilitat individual. Però és també, encara que sembli impossible, la llavor d’un argumentari que utilitzen els poderosos per perpetuar-se en el privilegi. Elon Musk queixant-se de les limitacions de la llibertat d’expressió, Trump queixant-se dels immigrants, el Reial Madrid queixant-se dels àrbitres i Mazón queixant-se de la imposició del valencià. Aquesta mena de víctimes sí que justifiquen la nostra queixa. I ho deixo aquí, perquè començo a sospitar que aquest article s’està desmentint a si mateix.
