Dir que el general Gonzalo Queipo de Llano era escòria és ofendre gratuïtament l'escòria, però sí que es pot dir, sense por d'equivocar-se, que la seva figura i trajectòria donen la mesura moral exacta del franquisme. Ell va ser —juntament amb els també generals Franco, Mola i Sanjurjo— un dels líders del cop d'estat militar contra la República, i després general en cap de l'anomenat Exèrcit Sud de les tropes franquistes. Va dirigir la sublevació i la repressió a Andalusia (on tenia fortes arrels, a pesar de ser nascut a Tordesillas, Valladolid), i es calcula que, seguint les seves ordres, van ser executades unes 45.000 persones. Va ser particularment salvatge la Desbandá, que es com es coneix encara la matança que es va produir a la carretera entre Màlaga i Almeria, després de l'ocupació de Màlaga pels feixistes. Una multitud de refugiats que desbordaven aquesta carretera intentant arribar a Almeria —encara sota control republicà— van ser massacrats per terra, mar i aire: artilleria de terra i naval (perquè la carretera passava a ran de mar), i bombardejos aeris. Hi van morir entre tres i cinc mil persones, moltes de les quals eren dones i infants, que van quedar caigudes al llarg dels dos-cents quilòmetres de la carretera. Queipo de Llano va contemplar la carnisseria des del creuer Canarias; un altre dels vaixells que disparaven contra els civils desarmats i indefensos era, per cert, el creuer Baleares, que encara té un monument a Palma, al parc de Sa Feixina, que pel que es veu no hi ha manera de treure d'allà.
Els fets de la Desbandá criden especialment l'atenció per motius evidents, però a la vegada són coherents amb la manera d'actuar i de manar que va tenir sempre Queipo de Llano. Li encantava fer arengues per la ràdio, durant les quals assenyalava els enemics de la pàtria espanyola que calia eliminar, i exhortava els seus oients, feixistes com ell, a fer-ho. També animava els seus soldats (els anomenava los soldaditos) a violar les dones de les poblacions que prenien per les armes, perquè així tant els rojos com les seves dones sabessin què eren hombres de verdad. L'historiador i hispanista Ian Gibson dona per fet que va ser ell qui va donar l'ordre d'assassinar Lorca, tot i que això no ha estat provat. Podem estar segurs que, si no ho va fer ell, ho hauria fet amb molt de gust.
Queipo de Llano tampoc desentonava gens amb la resta de comandaments feixistes, començant pel mateix Franco, tot i que després va caure en desgràcia davant del dictador i del seu cunyat Serrano Súñer. Però estaven fets tots de la mateixa pasta. Com els partits que ara reivindiquen els seus crims o eviten condemnar-los, que són els de la dreta nacionalista espanyola. Si la nova llei de memòria història permet que les restes dels assassins siguin exhumades de matinada d'un lloc com la basílica de la Macarena de Sevilla, i dutes a un indret que els escaigui millor, tenim feta una part de la feina: fer justícia amb els feixistes de fa vuitanta anys. Queda, però, la tasca d'aturar els actuals.
