Quedem-nos amb que el millor és millorable
Les noves tecnologies marquen un allunyament, una distància de la qual encara no sabem les conseqüències culturals i antropològiques; vivim en un present continu sense passat (tradició), ni futur (projecte). La paraula de la cultura queda reduïda cada vegada més a una opció ornamental. En aquest sentit la cultura ha de recuperar la seva dimensió política.
Quan els 28 estats europeus van formalitzar l’acte constituent de la Unió, ho van fer sota els paràmetres de la política i l’economia, a Maastricht, el 7 de febrer del 1992, sense ni tan sols al·ludir a la paraula cultura. El demos cultural europeu, sense espai ni lloc, va ser una greu omissió, un buit de conseqüències letals per al futur de la Unió. Els estats van entrar en un procés d’endogàmia nacionalista i de desconfiança entre ells, i es van negar a l’harmonització fiscal, en funció dels interessos dels grans grups d’inversió i financers, i va empitjorar la seva dramàtica incapacitat enfront dels corrents migratoris.
La cultura és un espai per a l’activitat vital, plural i conflictiva en la qual donem sentit al món que compartim i en el qual ens impliquem, tot apuntant a la necessitat de fer possible una altra experiència del nosaltres. La cultura és l’espai més significatiu de què disposem, capaç de pensar-se a si mateix: Michel de Montaigne fa 4 segles ja ens va advertir que la cultura ens institueix en persones.
A la proposta d’una nova narrativa no hi té lloc el mínim gest de paternalisme institucional. Es tracta d’obrir-se, de dialogar, de generar espais de trobada. Un procés d’osmosi. És una crida a la implicació dels ciutadans i ciutadanes com a protagonistes. A crear espais de comunicació que permetin superar les tendències endogàmiques de les cultures nacionals. I, a poc a poc, donar dimensió continental als debats culturals a la Unió Europea.
Perquè això sigui possible calen canals de comunicació, una veritable xarxa de distribució de propostes culturals entre els països: un cercador cultural europeu. Columna vertebral de la diversitat i el pluralisme europeu.
Cal diàleg i negociació fins a l’extenuació, sense oblidar el xoc emocional i insostenible de persones empresonades, o a l’exili, imputades o investigades. Portada del diari d’avui: “El Suprem torna a condemnar els presos polítics. L’alt tribunal els revoca el tercer grau i l’aplicació del 100.2 i ordena l’entrada a la presó de Dolors Bassa i Carme Forcadell”.
Un espai cultural compartit és la base de la responsabilitat compartida (Tony Judt), que hauria de ser la idea capital de la convivència europea, en la línia dels desitjos multitudinaris d’un futur compartit que ens permeti no avergonyir-nos en el moment de mirar-nos al mirall de la diversitat.
Així com la curiositat, origen del saber, no és aliena a la implicació, el plaer i la creativitat, tampoc ho és el dret a la contemplació: escoltar Bach, mirar un paisatge o un Tàpies per plaer també ens fa lliures. Articular art i política.
Avui ja no es parla només de globalitat sinó també de magnituds que ens superen. Actualment la Unió Europea està en uns llimbs insostenibles i les ciutadanes i ciutadans europeus esperem amb una mirada perplexa i lúcida, sota un silenci ensordidor ocupat per la pandèmia.
Assumir l’impacte emocional de caràcter insuportable del dramàtic flux imparable de persones fugint dels seus territoris d’origen en una situació de guerra sense que s’hagi declarat i de conseqüències apocalíptiques, posa en evidència el fracàs dels estats de la Unió com un lloc d’acollida, fa miques els principis ètics i morals, valors identitaris de l’ADN d’Europa. La desolació ens enfonsa en la vergonya.
A la comissió constitucional del Senat, l’Entesa dels Catalans va proposar l’abolició de la pena de mort. A mi em va tocar negociar el vot a favor amb tots els grups parlamentaris mentre es desenvolupava el debat. Durant aquest procés les negociacions es van decantar i podia sortir majoria suficient a favor de la nostra proposta, que en contrapartida deixava els que es quedessin fora en una situació incòmoda. En definitiva, es va aprovar per unanimitat amb algunes abstencions.
A títol personal, permetin-me un moment inoblidable. Al magatzem, dit biblioteca, de la presó, vaig descobrir un espai pràcticament sense res, abandonat, i hi vaig trobar un piano desafinat absolutament desmanegat. A en Carles Santos, amb qui compartia cel·la, li vaig demanar que toqués una sonata de Bach. El resultat: una acció-artefacte, una sensació meravellosa, reeixida, inoblidable. En definitiva, una impugnació a l’espai de la presó i la dictadura. Una onada de sorolls, notes i sons dignes de fluxos de música concreta de John Cage i la desmaterialització de l’obra d’art de Lucy Lippard. La profunditat del seu missatge principal, el text, la voluntat de dir a tothom que l’escolta: “Pren consciència que ets un ésser lliure, perd la por, t’han fet esclau, però ha arribat l’hora que prenguis consciència del que ets, aixeca’t, s’ha acabat el temps de la por, ets lliure, ets vencedor”. I així va ser creat (el text de la peça de Bach).
Durant el període del constitucionalisme, recordo que els socialistes van fer una proposta de llei orgànica destinada a la Constitució. Nosaltres hi vam presentar una esmena a la totalitat. El portaveu socialista, Peces-Barba, va assegurar en la seva intervenció que jo havia fet una descripció estupenda però que havia perdut de vista una cosa: que nosaltres érem l’últim país que havia accedit a la Unió Europea, i que per tant teníem el privilegi de poder fer la nostra Constitució d’acord amb les millors vigents a Europa. Jo em vaig aixecar des de l’escó per dirigir-me al portaveu: “ Señoría, le agradecería que me confirmara si lo que me está diciendo es que lo mejor no es mejorable ”. Es va quedar planxat, em van aplaudir fins i tot els socialistes.