Ens quedarem sense minerals crítics?
El pla de la Unió Europea per assolir les zero emissions netes d'aquí al 2050 té un taló d'Aquil·les: la UE depèn de fonts externes –en particular, d'empreses xineses– per al 70-90% de l'enorme quantitat de matèries primeres crítiques necessàries per fabricar turbines eòliques, cèl·lules solars, bateries i altres tecnologies verdes. Aquesta dependència suposa un greu risc: la recent prohibició a la Xina de les exportacions de gal·li, germani, antimoni i altres materials de doble ús (civil i militar) als Estats Units suggereix que el país també podria prendre mesures similars contra Europa, especialment a la llum dels aranzels de la UE als vehicles elèctrics xinesos.
La nova Comissió Europea ha donat prioritat a la seva agenda, amb raó, a les matèries primeres crítiques. Afortunadament, no parteix de zero. L'any passat, la UE va adoptar la llei de matèries primeres crítiques (CRMA, per les seves sigles en anglès), que exigeix que el bloc extregui el 10%, processi el 40% i recicli el 25% del que consumeix anualment d'aquí al 2030, i limita la quota de qualsevol proveïdor extern al 65%. Per complir els objectius de la CRMA, la Comissió s'ha de centrar a coordinar el finançament, reforçar una diplomàcia de recursos amb l'Àfrica i establir aliances per a les matèries primeres secundàries.
La mineria és una indústria intensiva en capital, i les activitats inicials a l'estranger requereixen suport públic tant en termes de capital com de deute. La CRMA preveu mobilitzar finançament de diverses fonts, com ara la iniciativa Global Gateway de la UE i el Banc Europeu d'Inversions. Alguns estats membres també han creat els seus propis fons nacionals. Alemanya ha posat en marxa un fons de 1.000 milions d'euros per a matèries primeres, mentre que Itàlia compta amb un fons de 1.000 milions d'euros per a minerals crítics, i França ha dedicat 500 milions d'euros del seu pla d'inversió per al 2030 a millorar la resiliència de la seva indústria davant les alteracions de la cadena de subministrament de metalls.
Però tot i que comptem amb diverses fonts de finançament públic, la qüestió del finançament no està ben definida, cosa que genera confusió. Tampoc hi ha normes explícites que regulin la manera com el Consell de Matèries Primeres Crítiques, creat per donar suport a la implementació de la CRMA, qualifica els projectes com a estratègics i, per tant, elegibles per rebre fons de la UE. La Comissió Europea pot abordar aquestes qüestions garantint que el finançament nacional i el de la UE funcionin en tàndem per aconseguir els millors resultats i establint terminis per a la presa de decisions, cosa que aportaria claredat a la inversió empresarial.
La CRMA també ha d'establir aliances amb països rics en recursos que ofereixin resultats ràpids i tangibles. Serà especialment important reforçar els llaços amb els països africans, que tenen al voltant del 30% dels recursos minerals del món. Però, en comparació amb altres regions, la inversió en exploració minera al continent continua sent baixa, i la Xina en finança la major part. La diplomàcia de recursos de la UE ha de centrar-se en reduir les barreres a la inversió i ajudar els socis africans a dedicar-se a activitats de més valor agregat i a invertir en la modernització industrial.
AfricaMaVal, un projecte finançat per la UE que fomenta les aliances sostenibles i la mineria responsable al continent, hauria de convertir-se en un vehicle per posar en contacte les empreses europees i africanes i abordar les necessitats d'extracció. Basant-se en avaluacions exhaustives de les perspectives mineres a tot l'Àfrica, i tenint en compte les capacitats STEM (en ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) de la mà d'obra local, AfricaMaVal pot identificar noves oportunitats de negocis al llarg de la cadena de valor. Això podria esdevenir una plataforma d'inversió conjunta per a la producció sostenible de matèries primeres crítiques. La Comissió Europea faria així el que sap fer millor: catalitzar la inversió privada cap als seus objectius polítics, que, en aquest cas, són la construcció de la infraestructura i els sistemes d'energia neta necessaris per a futurs projectes miners.
Finalment, la Comissió hauria d'abordar el principal punt dèbil de la CRMA: la manca de matèria primera nacional per complir els seus objectius de reciclatge. La competència mundial per les matèries primeres secundàries ja és intensa, com demostren els esforços creixents de les empreses per aconseguir prou ferralla d'acer. Els índexs de reciclatge –la proporció de la demanda total– són només del 3% en el cas dels elements lleugers de terres rares i de zero en el del liti per a bateries. La creació d'aliances per a les matèries primeres secundàries amb les economies emergents –els mercats de telèfons mòbils, portàtils i electrodomèstics de les quals creixen ràpidament– impulsaria el subministrament de matèries primeres crítiques reciclades a la UE, sobretot d'elements de terres rares. L'atenció s'hauria de centrar en optimitzar la cadena de valor del reciclatge brindant finançament i ajut per al desenvolupament de capacitats en els sistemes de classificació i recollida de residus dels països socis, que crearien resultats econòmics i ambientals mútuament beneficiosos.
La UE s'enfronta a una àrdua batalla per obtenir i produir les matèries primeres fonamentals que definiran el seu futur. I encara que la CRMA no és una solució fàcil per a la dependència de les importacions, pot enfortir la capacitat de recuperació de la cadena de subministrament, contribuir a la sobirania de la UE i impulsar la seguretat econòmica d'Europa –en altres paraules, impulsar la competitivitat industrial del bloc en un context geopolític cada cop més advers–. Però per aprofitar tot el potencial de la CRMA, la Comissió l'ha d'adaptar per complir el seu propòsit.
Copyright Project Syndicate
