¿La teva ciutat es quedarà sense aigua?
Després que la sequera i la mala gestió erosionessin el subministrament d'aigua potable a la capital del meu país, durant més de 80 dies l'aigua que sortia de les nostres aixetes tenia un gust saladíssim i feia olor de productes químics. Els que podíem permetre'ns comprar aigua embotellada la fèiem servir per a tot: per coure la pasta, per rentar l'enciam, per preparar el cafè... Per la qual cosa compràvem cada cop més envasos de plàstic que acabaven a les escombraries. Quan ens dutxàvem, ho fèiem de pressa i amb les finestres obertes, perquè els compostos de trihalometà del vapor poden ser cancerígens. Les rentadores no feien escuma i els escalfadors d'aigua elèctrics es van fer malbé per l'acumulació de sodi. Els rentaplats deixaven taques salades en gots i plats. Rentar-se les dents era com beure un glop d'aigua de piscina.
Al punt àlgid de la crisi, els nivells de sodi i clorur es van elevar al doble i al triple dels valors màxims permesos per la nostra normativa nacional d'aigua potable. Fa unes setmanes vaig visitar un barri molt humil als afores de la ciutat, on la gent no tenia cap altra opció que beure aigua de l'aixeta. Els veïns es queixaven de mal de panxa i diarrea fruit d'haver de fer servir l'aigua corrent. El govern va advertir que els nens menors de dos anys, les dones embarassades i les persones amb hipertensió, insuficiència renal o problemes cardíacs havien de limitar el consum d'aquesta aigua o, en alguns casos, evitar-la del tot. Se suposa que les persones més pobres rebran ara una subvenció per comprar aigua embotellada. Però amb això no n'hi ha prou.
A l'Uruguai, l'aigua neta forma part de la nostra identitat nacional. A l'escola s'ensenya als nens que el país ha estat beneït amb aigua abundant i de bona qualitat gràcies a diversos grans rius i sis aqüífers cabalosos. Sempre hem pogut comptar amb la pluja per omplir aquests rius i aqüífers. El 2004 ens vam convertir en el primer país del món a incloure l'accés a l'aigua potable a la Constitució.
Però la sequera més greu dels darrers 44 anys, juntament amb la manca d'inversió en embassaments d'aigua dolça i la pèssima gestió dels embassaments del riu Santa Lucía, ha trastocat aquesta història infantil. Ara, l'àrea metropolitana de Montevideo, on viuen el 60% dels 3,4 milions d'habitants del país, n'està patint les conseqüències.
Durant la pitjor part d'aquesta sequera, el riu Santa Lucía, que ha proporcionat un flux constant d'aigua dolça a la capital durant més de 150 anys, gairebé va desaparèixer en diversos trams. Al febrer, un embassament amb capacitat per a 20 milions de metres cúbics d'aigua va quedar sec. Després, el més gran, que emmagatzema 65 milions de metres cúbics, en el pitjor moment es va reduir al 2% de la seva capacitat. A mesura que les aigües dolces del riu Santa Lucía s'anaven buidant, l'aigua salada del Río de la Plata, un estuari veí de l'oceà Atlàntic, entrava a la seva llera. La nostra principal planta potabilitzadora no té la tecnologia necessària per eliminar la sal, per la qual cosa va entrar a les nostres canonades, les nostres cases i els nostres cossos.
El govern no té un pla B per a aquesta crisi, que podria durar fins a l'octubre. Un senador va tuitejar que preguéssim perquè plogués.
Tot i la gravetat de la situació, la crisi de l'aigua a Montevideo i voltants no és l'única. El 2018, Ciutat del Cap es va posar a fer plans davant del caos que es produiria en el supòsit força probable que es quedés totalment sense aigua. Al Brasil, que té una part significativa de l'aigua dolça del món, nombroses ciutats n'han restringit l'ús. A Ciutat de Mèxic, el 70% de la població només té accés a l'aigua 12 hores al dia, segons un estudi de les Nacions Unides del 2017.
L'Informe Mundial de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament dels Recursos Hídrics del 2023 mostra que una de cada quatre persones no té accés a aigua potable. "No podrem al·legar sorpresa davant la pròxima sequera", em va dir Pedro Arrojo Agudo, relator especial de l'ONU sobre els drets humans a l'aigua potable i al sanejament. "Per forta i llarga que sigui", va dir, s'han de planificar alternatives per "no dependre només d'una font sinó tenir fonts complementàries, suplementàries i establir prioritats durant l'emergència". La previsió en infraestructures ha d'anar lligada a una “política de gestió de la demanda”, va dir.
La setmana passada, Arrojo Agudo, en una declaració amb altres experts, va dir que l'Uruguai “ha de posar el consum humà en primer pla, com indiquen les normes internacionals de drets humans”, i jerarquitzar la demanda “amb una prioritat ètica”. El govern va discrepar de les seves declaracions i va assegurar que els nivells de substàncies químiques no eren tan alarmants com ell afirmava i que s'estaven prenent mesures eficaces. Però el relator sap que a tot el món el problema és més o menys igual, i que racionar el consum de la població mentre es deixa sense control l'ús industrial o agrícola suposarà hipotecar “no només la quantitat d'aigua disponible sinó la qualitat”, com em va dir.
La salut està en risc, però hi ha altres impactes. El sector agrícola, que és la indústria més gran del país, ha tingut pèrdues de prop del 2% del PIB de l'Uruguai. Sis de cada deu de les nostres indústries van tenir problemes de producció. Les indústries farmacèutica, alimentària, química i de la construcció són les més compromeses en la carrera per l'aigua.
Com hem arribat a aquest punt? En les darreres quatre dècades, el país ha permès que les indústries agrícola i minera contaminessin el riu Santa Lucía i interrompessin els seus cicles naturals, danyant el subministrament, que ha continuat disminuint els últims tres anys perquè ha plogut poc. I malgrat l'evident creixement demogràfic i econòmic, el nostre país no ha invertit en embassaments d'aigua potable, ni tan sols quan el problema es començava a entreveure. Des del març del 2020 el govern ha declarat diverses emergències per als productors agropecuaris, i ha atorgat exempcions fiscals, entre altres mesures. Però no ha estat fins al 19 de juny que va declarar l'emergència per a la resta de la població.
“Manéjate”, diuen els uruguaians, és a dir, fes-t'ho com puguis. El govern intenta construir embassaments en rius afluents al Santa Lucía i projecta una planta milionària per dessalinitzar l'aigua del Río de la Plata, però és poc probable que funcioni abans de tres anys. L'empresa pública d'aigua potable acaba de perforar pous a la zona central de la ciutat, i carrega camions cisterna amb aigua d'un aqüífer per distribuir-la als hospitals.
Molts dels meus veïns també estan fent els seus propis pous amb l'esperança de trobar aigua subterrània per a les seves famílies. Un em va mostrar els resultats de l'anàlisi de qualitat de l'aigua. Fan por. El seu pou estava contaminat, entre d'altres, per un bacteri anomenat Pseudomonas aeruginosa, associat a infeccions sanguínies, pulmonars i urinàries. És massa tard per espavilar-nos pel nostre compte.
Les últimes dues setmanes ha plogut una mica, i ha estat una ajuda, per ara. Però les previsions meteorològiques locals, el canvi climàtic global i l'ús irresponsable del sòl ens porten en la mateixa direcció. No es tracta només de Montevideo: totes les ciutats del món han de començar a prioritzar la seva aigua potable ara, mentre quedi alguna possibilitat d'obtenir resultats millors. L'aigua és el nostre recurs més preat. Mantenir-la fora de perill i disponible, a més de planificar aquests escenaris de sequera en el futur immediat, ha de ser la nostra màxima prioritat. Ja n'hi ha prou.
Copyright The New York Times