¿Ens queda el refugi del dia a dia?

Lingüista i escriptorEn un gir que no em deixa de sorprendre, bona part dels opinadors que empenyien el Procés cap a una unilateralitat sense manies han passat a dir que del que es tracta ara és de posar-se a governar fent una política social, del dia a dia, que prestigiï l’independentisme i li permeti ampliar la seva base. Em sorprèn, bàsicament, perquè el Procés partia de la idea que aquesta política del dia a dia (educació, salut, etc.) no podia ser efectiva comptant només amb la minvant sobirania -política i sobretot financera- a què condemnava el centralisme expansiu del PP. Se’ns va dir: “Manant tan poc, poc podrem fer. Centrem-nos primer en la sobirania i tirem com puguem amb el dia a dia”. I ara, xops d’un bany de realitat repressiva on fa aigües la poca sobirania que ens quedava, alguns dels que ho deien asseguren que ha arribat l’hora de descongelar la normalitat, el dia a dia, i posar-nos a governar eficaçment. De quina normalitat parlen?

Diuen les cròniques que el 1714, l’endemà de l’entrada de les tropes de Felip V, els barcelonins van tornar al seu dia a dia com aquell qui res. Esclafats els ideals, queda obrir la botiga. Ho podria subscriure el senyor Esteve que molts portem a dintre. Primer rauxa i després seny. ¿I si ho barregéssim una mica? Ens convé, per moltes raons. Calia més seny en la rauxa per adonar-se que menys del 50% dels catalans no tindrien mai prou força per trencar Espanya. Cal més rauxa en el seny per constatar que el dia a dia que ens han deixat, amb un autogovern anèmic i amenaçat, difícilment ens permetrà lluir-nos: no tindrem CAPs descongestionats ni ràtios escolars escandinaves. El repte era i és enorme, i no es tracta d’autoflagel·lar-nos. En molts sentits estem pitjor, però hem obligat l’Estat a ensenyar al món, i a tots els demòcrates que hi viuen, la seva pitjor cara. Tot el que és derrota en termes pràctics, de dia a dia, és victòria en termes de legitimitat.

Ara bé, l’oportunitat d’ampliar la base sobiranista gestionant eficaçment el dia a dia -fent una brillant política social- era més factible (i segurament no gaire) el 2015 que no pas ara. Si aquesta és l’aposta bona, calia fer-la llavors. Era llavors que calia dir-se “Governem eficaçment, ampliem la base social (amb molta paciència) i plantegem després la independència”. Si llavors no ho vam veure clar, ara menys. Perquè ara, més que mai, tenim un Estat que té tota la voluntat i totes les armes per posar-nos bastons en totes les rodes. I amb això no vull dir -només faltaria!- que el dia a dia no sigui importantíssim.

Vam ser víctimes de la rauxa i ara ho serem del seny si no ens adonem que cal continuar posant l’accent en la confrontació política. Si la millor arma del feble és l’ímpetu desbocat del fort, ara és el moment d’utilitzar-la. L’Estat i el PP li han agafat el gust a reprimir, a humiliar, i el que hem d’aprofitar és que també estan reprimint, i humiliant, la democràcia, la llibertat d’expressió. Són drets prou bàsics perquè la base social que els defensi superi de sobres el 50 per cent.