Tot queda igual, igual de desigual

Pandèmia. Guerra a Ucraïna. Inflació. Preus de l’energia. No accés a un habitatge digne i assequible. Treball precari. No garantia d’uns ingressos mínims per cobrir necessitats bàsiques. La suma de tots aquests factors està generant un còctel explosiu que passa factura al 25% de la població catalana que viu en situació de pobresa o exclusió social. L’Institut d’Estadística de Catalunya acaba de publicar la nova Enquesta de Condicions de Vida Idescat 2022 i, malgrat una tímida millora, sobretot en l’àmbit laboral, les xifres no conviden gens ni mica a l’optimisme. La bossa de pobresa estructural no s’ha mogut ni un sol punt i es manté en el 20% i, a més, es constata un empitjorament molt evident de les condicions de vida. Malgrat que les famílies catalanes han augmentat la mitjana dels seus ingressos nets un 3%, a 36.163 € a l’any, aquesta millora no arriba a moltes famílies que continuen sense poder viure de manera digna. 

Puja més d’un 3% el nombre de llars que no poden mantenir casa seva a una temperatura adequada. La pobresa energètica ja colpeja el 20% de la població catalana, una xifra que dobla la del 2020. També augmenta la població que no pot fer front a despeses imprevistes de més de 800 €, que se situa en el 35%; la que no pot permetre’s ni una sola setmana de vacances a l’any, el 30%; la que ha endarrerit el pagament de les despeses relacionades amb l’habitatge principal, el 13%, i la que no pot menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies, el 5%. Els indicadors demostren amb contundència com la precarietat s’instal·la còmodament a casa nostra. Estem parlant de famílies que no tenen prou recursos per viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix en una societat suposadament avançada i de benestar com la nostra. Quan una part important de la ciutadania passa fred o calor, no té un racó d’emergència per a qualsevol despesa inesperada, no menja de manera saludable i variada i no gaudeix d’un temps mínim de descans i desconnexió perquè no té prou ingressos, és que no anem bé col·lectivament. És una situació insuportable de sostenir en termes de justícia i cohesió social, però, malgrat que any rere any es repeteix, tot queda pràcticament igual, igual de desigual.

Si posem el focus en els col·lectius més afectats per la precarietat, també queda igual, malauradament. El risc de pobresa i d’exclusió de la infància i l’adolescència és pràcticament el mateix (32,5%) perquè baixa una irrisòria dècima, s’incrementa mig punt la vulnerabilitat de les persones grans (19,6%) i baixa prop de 2 punts la de les persones d’origen migrat, que, malgrat el descens, tenen una taxa de pobresa i exclusió molt alta (50%).

La radiografia és aquesta, però es fa molt difícil no traslladar aquestes xifres a realitats personals i familiars del dia a dia. Ara que s’acosten els comicis municipals del 28-M, i la part forta de la campanya electoral, és imprescindible que els partits polítics situïn la lluita contra la pobresa, l’exclusió i les desigualtats al centre de les seves propostes i del seu discurs, no de manera electoralista sinó per explicar bé quines són les seves prioritats, des de l’àmbit municipal, davant aquest context desolador d’empobriment. 

A la ciutadania li interessa saber quines polítiques socials impulsaran els i les seves alcaldables per garantir els drets socials, que són fonamentals per capgirar la precarització. Conèixer si el seu ajuntament impulsarà mesures específiques per combatre la pobresa infantil i si desenvoluparà protocols municipals per assegurar el reallotjament de les persones que hagin perdut la casa o per complir amb la llei que protegeix les famílies en situació de pobresa energètica. Saber si el seu consistori ampliarà el parc d’habitatges de lloguer assequible i com ho farà, si impulsarà polítiques actives d’ocupació perquè els col·lectius que tenen més dificultats per trobar feina puguin tenir oportunitats laborals, o si portarà a terme estratègies municipals per prevenir les problemàtiques de salut mental, per abordar la soledat no desitjada i els efectes de la bretxa digital o per avançar en la implementació de l’escola inclusiva. Aquestes són les qüestions que de veritat importen i les que han de preocupar i ocupar les administracions públiques per no deixar igual el que és desigual.