Què volen aquesta gent?
Ala llei de jurisdiccions aprovada a les Corts espanyoles el 23 de març de 1906 s'hi podia llegir el següent: "[...] Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación, serán castigados con la pena de prisión correccional.
"En la misma pena incurrirán los que cometan iguales delitos contra las regiones, provincias, ciudades y pueblos de España y sus banderas o escudos ".(Article 2)
I també: "Los que de palabra o por escrito, por medio de la imprenta, grabado u otro medio mecánico de publicación, en estampas, alegorías, caricaturas, emblemas o alusiones injurien u ofendan clara o encubiertamente al Ejército o a la Armada o a instituciones, armas, clases o cuerpos determinados del mismo, serán castigados con la pena de prisión correccional [...]".(Article 3)
Disculpin l'extensió de la cita però paga la pena recordar aquestes disposicions perquè, més enllà de la seva literalitat, responen a una concepció de la seguretat que continua vigent avui en dia tal com mostra la proposta recent del ministre d'Interior Jorge Fernández Díaz. En aquells moments no hi havia un estat democràtic com a tal: sí un estat liberal, parlamentari, i representatiu d'unes elits que practicaven l'exclusivisme polític amb cada cop més dificultats (recordem el seu consens i complicitat amb el cop d'estat de Primo de Rivera el 1923), fins que l'onada modernitzadora del 12 d'abril de 1931 va canviar les coses i va derogar, precisament, aquella llei de jurisdiccions. En el seu moment, la seva aprovació, mentre Barcelona estava amb les garanties constitucionals suspeses, va ser estímul bàsic per a la formació de Solidaritat Catalana i va provocar que tota l'oposició abandonés unes Corts que serien tancades. Unes reaccions importants davant del que suposava un greu atemptat a la llibertat d'expressió, que incorporava un decisiu component de fre a l'avenç del catalanisme polític.
El pes i la influència de l'estament militar havia estat determinant, i servia per encobrir l'escassa cultura liberal d'unes elits que veien les manifestacions populars i les expressions crítiques com una amenaça al seu domini: l'exercici de les llibertats era vist amb prevenció i com un perill més que com un dret, i en cap cas s'entenia com a element bàsic de la convivència ciutadana. Aquesta concepció tenia unes arrels profundes, es mantindria amb força i alimentà una de les línies bàsiques dels que es van aixecar contra la República i van provocar la guerra civil. El franquisme va consolidar i va petrificar aquesta tradició, que durant la transició va semblar que quedava reduïda a cercles minoritaris, aclaparats pel fracàs del 23-F. Però tenia uns intersticis sòlidament incrustats en els comportament polítics dominants. Sense anar més lluny, la llei de seguretat de 1992 (o llei Corcuera) n'era una sorprenent hereva.
Però va ser l'hegemonia ideològica i política de l'aznarisme la que establiria fil directe amb el passat que exemplifica la llei de jurisdiccions, i que, sense embuts, s'esplaia en la proposta de Fernández Díaz. La filosofia de fons que reflecteix (més enllà d'unes propostes concretes ancorades en la lògica del pur autoritarisme) topa frontalment amb el que ha de ser la regulació de drets en una societat democràtica i mostra una aversió atàvica al fet que puguin desenvolupar-se processos com el de la via catalana, moviments com el del 15-M o les permanents manifestacions contra les retallades, sense necessitat d'entrar en la bondat o no del seu contingut: simplement com a expressió de voluntats compartides per diversos col·lectius socials, o per ciutadans/es a títol individual. Sense res a veure amb actuacions vandàliques, que sí que posen en perill la seguretat ciutadana.
L'horitzó que fixa la llei és el de sacralitzar i transformar en tòtems intocables elements susceptibles de ser criticats i d'estimular la diversitat d'opinions i aspiracions, d'acord amb la pluralitat: igual que el 1906 no es pot discrepar de la bandera, ni de la unitat d'Espanya, ni xiular un himne, ni... expressar desafecció a unes institucions (com la monarquia) cada cop més allunyades d'una bona part de la societat civil o a normes (com la Constitució) que s'han deixat envellir sense posar-hi remei.
Per cert, el camp del Barça ja va ser tancat per Primo de Rivera el 1925 per xiular la Marcha real . I van ser tristament famoses les fitxes d'anarquistes del Fichero Lasarte el primer terç del segle XX o les fitxes policials de la Brigada Políticosocial: honorables antecedents d'una altra de les propostes del ministre Fernández.
