Carta a una nova generació d’estudiants universitaris

Cada any trobo algun tret característic en el col·lectiu d’estudiants que entren a la universitat. Però han de passar molts anys perquè aparegui davant meu alguna cosa radicalment nova que em sorprengui i que em reveli que en efecte estic davant d’una nova generació. Considero que la singularitat d’aquesta generació mereix un reconeixement social i públic. Malgrat que m’ha cansat la seva poca capacitat d’escolta i la seva dificultat per concentrar-se, han crescut en mi un profund respecte i admiració cap a ells.

Els vaig escriure una carta de comiat que començava així: “Estimats estudiants, durant els dos cursos que hem treballat junts us he intentat transmetre algunes de les claus de l’antropologia filosòfica i del pensament contemporani, que considero que us poden ajudar a ser més bons psicòlegs. Avui vull compartir amb vosaltres el que jo he après”.

Els deia que feia uns dies havia llegit un article que parlava d’universitaris poc adults. Es referia a ells com a adolescents immadurs, sobreprotegits i sense iniciativa. Mentre el llegia pensava que l’article parlava més dels adults entrevistats que dels joves als quals al·ludia. Si alguna cosa espero que hagin après els estudiants a les meves classes és que allò que mirem del món, allò que destaquem dels altres, parla més de nosaltres que no pas dels altres.

Em sembla que en la nostra societat hi ha una necessitat exacerbada de classificar els joves com si fossin peces de museu. Una determinada sociologia els tipifica amb menyspreu, una determinada psicologia els etiqueta amb trastorns. Tot això es diu reduccionisme i és justament el recurs dels que estan a anys llum de comprendre la complexitat del nostre món actual.

Crec que entre els joves d’avui n’hi ha de madurs, responsables, compromesos, amb interessos, creatius. Com en la meva època d’estudiant, n’hi havia d’immadurs i irresponsables. Els canvis generacionals, que no nego que hi siguin, són en un altre lloc.

Els deia que han nascut en un món globalitzat en el qual les noves tecnologies juguen un paper fonamental, i de ben segur que això fa que les seves formes de comunicació siguin inèdites. “Vosaltres -deia la carta- heu arribat a aquest món juntament amb les noves formes de família i heu hagut d’aprendre a conviure amb la nova parella del pare o de la mare. O amb nous germans. Amb famílies que canvien i es reinventen de forma permanent. Pares i fills que no viuen sota el mateix sostre o en un mateix país. Fills i pares adoptius, que teixeixen històries de diversitat cultural, sexual i lingüística. Totes aquestes realitats inèdites i apassionants són la riquesa del vostre món i representen el gran repte que us ha tocat viure”.

El que és realment nou i singular d’aquesta generació és que és tolerant. No s’espanta davant de la diversitat perquè aquesta diversitat la constitueix. Saben conviure amb la diferència, han incorporat amb naturalitat la diversitat cultural, sexual i lingüística i estic segura que estan molt més preparats que la meva generació per comprendre i viure la complexitat. Intueixo que es podrien moure amb molta més naturalitat si no fos pels adults que els rodegem i que els atrapem amb una mirada performativa que els qualifica d’immadurs i d’irresponsables.

Sé que darrere de la seva elecció d’estudiar psicologia hi ha una gran necessitat de comprendre’s a ells mateixos, i no crec que això representi un problema sinó justament la seva virtut. En moltes de les seves històries hi ha experiències dures d’un gran sofriment, experiències doloroses que els han marcat, i aquesta marca pot ser, si saben elaborar-la psicològicament, el seu potencial com a bons psicòlegs.

Acabava la carta amb aquestes paraules: “M’acomiado de vosaltres amb unes quantes recomanacions: apreneu a escoltar mirant als ulls i no a l’ordinador, atreviu-vos a ser crítics i subversius, escodrinyeu el vostre món per anar més enllà de les aparences, confieu en vosaltres -no us cal ni copiar ni plagiar-, sabeu pensar. El que us fa singulars com a generació també suposa una nova responsabilitat històrica, assumiu-la amb creativitat. Confio que sereu capaços de crear una nova gramàtica per anomenar i donar sentit a la complexitat del nostre món. M’acomiado amb aquesta cita de Michel Foucault que espero que us acompanyi sempre: «El saber és l’únic espai de llibertat de l’ésser». Us reitero la meva estimació, respecte i admiració”.