Per què tornem a fer vaga

Fa més d’un any que els nens i joves de tot el món fem vaga pel canvi climàtic. Hem creat un moviment que ha superat totes les expectatives, amb milions de persones que han posat la seva veu -i el seu cos- al servei de la causa. No ho hem fet perquè fos el nostre somni, sinó perquè ens vam adonar que ningú prenia mesures per garantir-nos el futur. I tot i les paraules de suport que hem rebut de molts adults -inclosos alguns dels dirigents més poderosos del món-, veiem que ningú ha pres cap mesura.

Fer vaga no és una opció que ens entusiasmi. En fem perquè no tenim cap més opció. Hem observat les cimeres sobre el clima organitzades per les Nacions Unides. Després d’innombrables negociacions, els governs del món han adquirit uns compromisos anunciats a so de bombo i platerets, però en última instància buits de contingut: són els mateixos governs que permeten a les empreses de combustibles fòssils fer cada vegada més perforacions per buscar petroli i gas, mentre redueixen a cendra el nostre futur en benefici seu. Els polítics deixen que els especuladors continuïn explotant els recursos del planeta i en destrueixin els ecosistemes, a la recerca d’uns diners ràpids que posen en perill la nostra mateixa existència.

No cal que ens feu cas a nosaltres: són els científics els que han fet sonar l’alarma. Avisen que mai havíem estat tan lluny de limitar l’augment de les temperatures globals a 1,5 graus centígrads per sobre dels nivells preindustrials, el llindar a partir del qual es desencadenarien els efectes més destructius del canvi climàtic.

Pitjor encara: les últimes investigacions demostren que estem en camí de produir, de cara al 2030, un 120% més de combustibles fòssils del que caldria per no superar aquest límit d’1,5 ºC. La concentració de gasos d’efecte hivernacle a la nostra atmosfera ha assolit un nou rècord, i no hi ha indicis de desacceleració. Encara que els països compleixin la promesa de reduir les emissions, anem de dret cap a un augment de 3,2 ºC.

Els joves com nosaltres paguem els plats trencats dels fracassos dels nostres dirigents. Les investigacions demostren que la contaminació generada pel consum de combustibles fòssils és la principal amenaça mundial per a la salut infantil. Aquest mateix mes s’han hagut de distribuir cinc milions de màscares a les escoles de Nova Delhi a causa del boirum. Els combustibles fòssils ens estan asfixiant literalment.

La ciència reclama l’adopció de mesures urgents i, tot i així, els nostres líders s’atreveixen a fer el desentès. Així doncs, continuem lluitant.

Després d’un any de vagues, fem sentir la nostra veu. Ens conviden a parlar a les altes esferes del poder. A l’ONU ens vam adreçar a una sala plena de líders mundials. Al Fòrum Econòmic Mundial de Davos ens vam reunir amb primers ministres, presidents i fins i tot el Papa. Hem passat centenars d’hores participant en grups d’experts i parlant amb periodistes i cineastes. Ens han ofert premis pel nostre activisme.

Els nostres esforços han contribuït a modificar el debat sobre el canvi climàtic. Ara es parla cada vegada més de la crisi que tenim al davant, però no xiuxiuejant o com si fos un tema secundari, sinó públicament i amb la consciència que cal actuar amb celeritat. Les enquestes confirmen aquests canvis de percepció. Un sondeig recent demostrava que, en set dels vuit països estudiats, es considera que la catàstrofe climàtica és el problema més important del món. I un altre ha confirmat que els escolars han marcat el camí en matèria de sensibilització social.

Arran del canvi que s’ha produït a l’opinió pública, els líders mundials també diuen que ens han sentit. Diuen que estan d’acord amb la nostra petició de mesures urgents per afrontar la crisi climàtica. Però no fan res. Ara que es dirigeixen a Madrid per assistir a la COP25, la cimera anual organitzada per la Convenció Marc de l’ONU sobre el Canvi Climàtic, denunciem aquesta hipocresia.

Divendres passat, dia 29, vam tornar a sortir al carrer a tot el món i divendres que ve, 6 de desembre, durant la cimera sobre el clima, ho farem altra vegada, a Madrid, Santiago i molts altres llocs. Els estudiants, joves i adults de tot el món ens mantindrem units i exigirem als nostres dirigents que prenguin mesures, no perquè nosaltres ho vulguem, sinó perquè la ciència ho exigeix.

Aquesta acció ha de ser potent i d’ampli espectre. Al cap i a la fi, la crisi climàtica no afecta només el medi ambient. És una crisi de drets humans, de justícia i de voluntat política. L’han creat i alimentat uns sistemes d’opressió colonials, racistes i patriarcals. Cal desmantellar-los. Els nostres dirigents polítics ja no poden defugir les seves responsabilitats.

Hi ha qui diu que la cimera de Madrid no té gaire importància; les grans decisions es prendran l’any que ve a la COP26 de Glasgow. No hi estem d’acord. La ciència ho deixa ben clar: no podem perdre ni un sol dia.

Hem après que, si nosaltres no fem un pas endavant, no el farà ningú. Així doncs, continuarem organitzant ininterrompudament vagues, protestes i altres accions. Cada vegada alçarem més la veu. Farem tot el que calgui per convèncer els nostres líders perquè s’uneixin al costat de la ciència, que parla tan clar que fins i tot els nens l’entenen.

L’acció col·lectiva funciona; ho hem demostrat. Però per canviar-ho tot, necessitem a tothom. Tots i cadascun de nosaltres hem de participar en el moviment de resistència contra el canvi climàtic. No s’hi val a dir que estem preocupats; ho hem de demostrar.

Uniu-vos a nosaltres. Participeu en les pròximes vagues climàtiques a Madrid o a la ciutat on viviu. Demostreu a la vostra societat, a la indústria dels combustibles fòssils i als vostres líders polítics, que d’ara endavant no tolerareu la inacció davant del canvi climàtic. Si som molts, tenim possibilitats.

I pel que fa als líders que es dirigeixen a Madrid, el nostre missatge és ben senzill: les generacions futures us estan mirant. Actueu en conseqüència.

Són coautores d’aquest article Luisa Neubauer, Angela Valenzuela, Evan Meneses i Hilda Flavia Nakabuye, activistes pel clima a Alemanya, Xile, Austràlia i Uganda, respectivament.

Copyright Project Syndicate