Què tenen d'eixerits els pèsols?

El símil, igual que la metàfora, expressa l'experiència d'una idea lligant-la a una re alitat sensible. La fragilitat ni es toca ni es veu, la ro sa sí. La metàfora reemplaça i el símil compara. Un bon escriptor sap inventar-ne: quan Josep Pla no sap què fer amb la vida es compara a una tauleta de nit enmig del carrer de Pelai. Però la majoria estan lexicalitzats, ca da llengua troba el seu i demostra, així, que és una manera de mirar el món.

Què tenen d'eixerits els pèsols? Potser que, en obrir la beina, surten disparats com una cosa viva i juganera. Però si un dia aneu a Madrid val més que no digueu "es listo como un gui sante". En aquests símils hi ha més identitat que en el DNI, són en el nostre ADN cultural. Per això fa tanta ràbia que algú obri uns ulls com plats, i no com unes taronges. Perquè amb els ulls oberts com a plats fins i tot es pot acabar agafant afició al toros.

Però més que el calc em dol la pèrdua d'aquesta riquesa idiomàtica, que és com la sal de la llengua. Sense símils i metàfores els conceptes són inodors, incolors i insípids: són un infern d'abstraccions. Estem més units que mai per les xarxes socials d'internet però ens comuniquem amb missatges curts i apressats en què la retòrica més aviat fa nosa. Ens ar riba molta informació i ben poca alegria i dolor. Un llenguatge sense retòrica no activa els nos tres sentiments. Permet entendre-ho tot des de la més profunda indiferència.