Per què es va suïcidar Robin Williams

És una de les lloses que pesa sobre els mitjans de comunicació. Es diu que informar sobre suïcidis -sobretot si es fa des d’una òptica sensacionalista- empeny altres persones en situació de risc a actuar per imitació. He llegit un parell de guies amb recomanacions als mitjans sobre el tema: sense discutir-ne l’efectivitat, les trobo poc connectades amb la realitat dels mitjans. En parlo, esclar, per la mort de Robin Williams, que, malgrat tot, haurà tingut un efecte secundari positiu: ha posat a l’agenda mediàtica l’assumpte de les depressions clíniques. Alguns mitjans, com el Daily Telegraph, n’informaven oferint enllaços cap a serveis d’atenció a potencials suïcides. El principal problema sol ser el perquè. És la pregunta essencial que ressona cada cop que algú pren la decisió de llevar-se la vida. I aquí sí que els jardins en els quals ens podem endinsar els periodistes són frondosos. La vasta majoria de mitjans hem informat que l’actor patia els primers símptomes de la síndrome de Parkinson. Col·locat en un titular, és inevitable que el lector traci una relació de causa-efecte amb el suïcidi, tot i que no hi hagi base per assegurar-ho. Però era una dada aportada -a iniciativa pròpia- per la vídua de l’actor: rellevant, per tant, des del punt de vista informatiu. Res a veure amb el titular del Daily Mail : “S’enfrontava a la bancarrota”, que no estava suportat en cap dada demostrada i era pur groguisme trinxeraire. La millor vacuna, en tot cas, és recordar en algun punt que el suïcidi rares vegades obeeix a un sol estímul concret. ( Extra ball : casualment aquesta notícia m’ha enxampat llegint contes de J.D. Salinger. Un dia perfecte per al peix banana és una narració excel·lent sobre l’opacitat del suïcidi que aprofito per recomanar.)