Que s'obri el cel

SOROLL. Seria molt bonic que la veritat ens fes lliures, com deia Jesucrist. No sé si podem aspirar a tant. Crec, però, que la veritat ens fa persones dignes i ciutadans responsables, la qual cosa no està gens malament, i és un ingredient bàsic de la llibertat -si més no, de la llibertat individual-. Catalunya, per esdevenir un projecte polític fiable, necessita una allau de veritat, després de dècades de mitges tintes, eufemismes i joc subterrani; fins ara hem tingut com a valor una opacitat erròniament qualificada de discreció. Aquest tarannà s'expressa en certa expressió molt nostra: "Aquest mal no vol soroll". I de resultes d'això ens ha empastifat un silenci espès, impenetrable, que ha aixoplugat tant els discrets com els caragirats. En contrast, la independència haurà de ser un procés forçosament estrepitós, eloqüent i net com una patena. Aquesta pot ser la seva gran virtut. Que arribi l'oportunitat de fer cau i net. Que es faci justícia, com deia el jutge Garrison, encara que s'obri el cel.

POLÍTICA. La corrupció és un llast enorme per al catalanisme. No pas perquè els nostres corruptes siguin especialment abundosos o malèfics, sinó perquè la gestió de la corrupció catalana està en mans dels poders espanyols, que l'administren en funció d'interessos superiors . Des de la inspecció fiscal fins a la judicatura, des de la premsa fins als serveis d'intel·ligència. Per descomptat, entre nosaltres també hi ha la pertinent quota de necis prou colonitzats mentalment per considerar que Catalunya, si té corrupció, no pot ser un estat, i que de fet no ho podrà ser fins que no sigui com Disneylàndia. Curiosament, Espanya i la seva sobirania no estan en qüestió pel cas Bárcenas; Catalunya, en canvi, seu al banc dels acusats cada cop que un polític és acusat o condemnat. ¿Que Convergència ho ha posat fàcil? Doncs sí. ¿Que fa massa anys que juga amb foc? També. De les seves relacions amb Ferrovial, profusament detallades al sumari del cas Palau, se'n parla en articles i llibres des dels anys noranta, a causa dels deutes de la fracassada operació reformista . Per desgràcia, el finançament il·legal dels partits anomenats de govern (quina tenebrosa etiqueta, finalment) és un afer tan vell com la democràcia mateixa. I no ens hi podem conformar.

REGENERACIÓ. Que se sàpiga tot, per dir-ho en termes de Xavier Bosch, és un objectiu dolorós per a alguns, però necessari per a la resta. Si un partit, o més d'un, en paguen les conseqüències, s'haurà d'assumir. El procés sobiranista ha de ser, forçosament, una eina de regeneració; i en tot això el que menys importa són les sigles. Ara bé: que se sàpiga només segons què -i segons què que no se sàpiga-, que es barregi el que se sap amb el que només se suposa o directament es fabula, amb una dosificació calculada, per enterrar les aspiracions democràtiques de Catalunya és una qüestió ben diferent. I seríem ben cecs, o ben còmplices, si ignoréssim de què va aquesta partida. De vegades la lluita contra la corrupció és igualment corrupta, i l'exerceixen els corruptes més espavilats. No ho perdem de vista. Que s'obri el cel, de debò, i del tot.