Què s'hi juga Espanya?

Si deixem de banda la caiguda de la monarquia el 1931 i la Guerra Civil del 36-39, que són, històricament, esdeveniments d'una altra galàxia, no s'havia produït un desprestigi tan gran de l'Estat i la classe política d'ençà que l'esquadra de l'almirall Cervera fou batuda per l'americana i el Tractat de París posà Espanya a la seva alçada real.

En el centenari d'aquell fatídic 1898, el govern de José María Aznar finançà conferències a dojo i un d'aquests actes ens convocà, a mi i un petit grup d'historiadors, a la Universitat de Georgetown amb el patrocini de l'ambaixada. Durant el sopar de recepció, em va tocar seure al davant del secretari d'una poderosa fundació madrilenya. A aquest historiador, membre d'una influent nissaga de la capital del regne, dec el fet d'haver entès per via intuïtiva dues coses que, considerades de manera impersonal i estadística, poden resultar opinables, però que quan compareixen amb la força indiscutible del caràcter presenten la positivitat de les idees clares i distintes. Una d'aquestes coses és la naturalitat gairebé inconscient amb què les elits de Madrid espolien els catalans sense que els canviï ni un matís el color de la cara. El cambrer tot just acabava de servir-nos, que el meu veí de taula posà l'ull damunt el crustaci que definia el meu plat, l'engrapà i el transportà al seu sense interrompre la conversa ni fer la més mínima al·lusió a la seva insòlita conducta. L'astorament m'impedí dir res. Què havia de fer, si no mirar-m'ho fenomenològicament i prendre'n nota com d'un fet de consciència? ¿Havia, potser, de baixar, com ell, al nivell de l'acció prereflexiva i recuperar el que em pertanyia? ¿Valia la pena començar les jornades lluitant contra una flagrant invasió de competències? Imagino que, si hagués tingut el mal gust d'exclamar-me, l'altre comensal hauria apel·lat al deure de compartir campechanamente i m'hauria presentat el seu plat perquè hi piqués algun bocí. Des de 1975 la societat catalana ha obeït aquesta consigna i, entomant per no fer soroll, ha contribuït magnànimament a la bonhomia (i l'estómac) dels llinatges madrilenys.

La segona lliçó que vaig aprendre aquell vespre vingué quan la conversa girà -com és de rigor en reunions espanyoles- cap a la situació a Catalunya. En aquells moments (recordin que això passava el 1998) la situació, vista de Madrid estant, era la que ressenyava Jiménez Losantos als matins de la COPE. Algú esmentà Losantos, i aleshores l'historiador d'il·lustre cognom anuncià, en el to del Conde de Benavente de Zorrilla, que, " si ellos se separan ", ell demanaria la ciutadania mexicana per tal de pertànyer a un país seriós. Quin català hauria gosat expressar un menyspreu semblant per Espanya? Però un nacionalista espanyol de casa bona pot confessar sense recel i fins i tot amb ostentació que ell no sent la seva identitat com una cosa prou sòlida per confiar en les seves dimensions reals. Aquesta manca d'ésser, que Américo Castro ja havia discernit al cor de la vivència hispànica, explica la voracitat amb què Espanya s'ha anat menjant el seu cos històric amb solidaritat antropofàgica.

Les amenaces, la inflor, la fatxenderia espanyoles són l'altra cara d'una dependència insuperable. Aquesta no prové de l'estimació, ni es manifesta amanyagant l'ésser que ens amplia la pròpia essència. És la dependència de l'objecte odiat, que cal tenir ben a prop per menystenir-lo i salvar-se així del terrible sentiment de menos valer que corseca l'ànima espanyola. L'autoritarisme i la intolerància són aleshores defenses psíquiques per sentir-se menys impotent davant aquell de qui, tot i odiar-lo, no es pot prescindir. Com tot racisme, l'anticatalanisme s'enfanga en l'autoodi. Si no et puc humiliar, la meva identitat val poca cosa i la negaré en una cursa irracional per defugir aquesta evidència. Al cap i a la fi, Espanya està ben feta i, si es contreu, la meva desgràcia dimissionària serà culpa dels catalans insolidaris. Aquests són sempre una amenaça per a l' statu quo , però en realitat, de qui té por el nacionalista espanyol no és dels catalans, que fa segles que no gosen allargar la mà per recuperar el que els roben, sinó d'ell mateix. Tem, sobretot, la figura de Quixot solitari que, sense el bon jan català, faria en el mirall de la seva ambició desmesurada. Arribat en aquest punt, qualsevol altra identitat seria bona si el deslliurava de la responsabilitat de reformar la seva. Qualsevol? No, no qualsevol. Cal que sigui una identitat que ell consideri ja seva en virtut de la mateixa història amb què ha bastit la solidaridad imperiosa de la nación española . Una solidaridad consistent a desvalorar, coaccionar i escanyar, no fos cas que una Catalunya senyora dels seus recursos posés en evidència que, sense ella, Espanya no és una nació seriosa, com afirmava el meu aprofitat company de taula. I encara amb ella, que afegeixo jo.