Què s’ha de fer amb el superàvit dels municipis?
És sabut que una de les lluites actuals de totes les administracions públiques és l’estabilitat pressupostària. Davant d’aquest fet, cal dir que a l’estat espanyol des del 2012 tots els diferents escalons d’administració pública (central, autonòmica, de la Seguretat Social) han tancat els exercicis pressupostaris amb dèficit, llevat del local, que ho ha fet amb superàvit. Per exemple, el darrer any (el 2016) l’administració central ha assolit un dèficit del 2,52% del PIB (2,73% amb ajudes financeres), l’autonòmica del 0,82% i la de la Seguretat Social de l’1,62%. En canvi, l’administració local ha tingut un superàvit de l’ordre del 0,64% del PIB, la qual cosa dona lloc a un dèficit total del sector públic del 4,33%. Així doncs, gràcies als governs locals, el govern espanyol ha complert l’objectiu de dèficit imposat per Brussel·les, que era del 4,6% del PIB.
Aquest comportament de les corporacions locals ha permès que reduïssin el seu volum global de deute. Mentre que el 2013 aquest deute representava el 4,1% del PIB, a finals del 2016 era del 2,9%. Aquest deute és relativament reduït si tenim en compte que el deute de tot el sector públic espanyol és del 99,4% del PIB i que la despesa local representa el 13% de la despesa pública total.
El sanejament dels comptes dels governs locals, principalment dels municipals, ha vingut propiciat per dos fets. Primer, per la reducció d’ingressos fiscals que la crisi econòmica ha comportat i que ha obligat a reduir la despesa. La crisi ha afectat els municipis en tenir una part dels seus tributs lligats al sector de la construcció, com, per exemple, les llicències urbanístiques i l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres. Segon, per la llei orgànica d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera del 2012 i per la llei de racionalització i sostenibilitat de les administracions locals del 2013, que estableixen uns criteris molt restrictius per a les finances locals.
La llei d’estabilitat pressupostària faculta el govern central per establir l’objectiu de dèficit de les diferents administracions públiques, havent-se fixat que les corporacions locals no podien incórrer en dèficit, és a dir, el seu objectiu de dèficit ha estat i és zero. També la legislació esmentada obliga a destinar els superàvits pressupostaris a pagar el deute. Si encara resten recursos, es poden destinar a realitzar inversions que no comportin despeses de manteniment, sempre sota l’autorització del ministeri d’Hisenda.
La conclusió és, doncs, que els governs municipals han fet un gran esforç per sanejar els seus comptes. No s’ha dit ni reconegut prou. I el mèrit és molt més gran pel sistema de finançament de què disposen. Un sistema que es va instaurar el 1988, fa quasi trenta anys, i que des d’aleshores ha tingut pocs canvis. En tot cas, l’única cosa que hi ha hagut és algun pedaç a la llei aprovada el 1988. És un sistema que al meu entendre en molts aspectes està obsolet. Com ja he dit més d’una vegada en aquestes mateixes pàgines, cal una reforma urgent del finançament local.
Aquest esforç ha portat, doncs, a fer que molts municipis presentin superàvits pressupostaris. Hi ha hagut una racionalització de la despesa, ja que el superàvit aconseguit ha vingut més per reduccions de la despesa que no pas per increments dels impostos. És cert que en l’època del boom immobiliari, que va proporcionar importants ingressos fiscals als municipis, es van realitzar inversions en equipaments que després no es podien pagar o ocasionaven elevades despeses de manteniment. Però ara això s’ha acabat.
El problema que es troben actualment molts ajuntaments és que, després d’aquest gran esforç, els superàvits obtinguts no els poden destinar prioritàriament a fer inversions, sinó que, segons hem dit abans, la legislació vigent obliga a destinar-los en primer lloc a amortitzar el deute. Així, hi ha ja ajuntaments, com el de Badalona, que plantegen variar l’ordre de les prioritats, és a dir, primer poder dedicar els superàvits a inversions, que poden ser prioritàries pel seu caràcter social, i la resta de recursos a amortitzacions del deute bancari. En aquesta línia, cal també fer esment de la Declaració de Saragossa sobre autonomia i finançament local, en què alguns municipis, entre els quals Barcelona i Badalona, reclamen una reforma del finançament municipal i la modificació de la llei d’estabilitat pressupostària per treure-hi les restriccions esmentades que imposa als municipis. Així mateix, altres municipis de l’Estat s’han posicionat de la mateixa manera en altres declaracions i reunions.
La legislació vigent sobre estabilitat pressupostària retalla l’autonomia local i imposa als governs locals una austeritat que els ofega i no mereixen, ja que són les administracions més sanejades financerament, llevat d’algunes excepcions, en relació a d’altres que presenten dèficits importants. Com he dit altres vegades, tot això només es pot explicar perquè l’administració local és la ventafocs de l’administració pública.