Per què, Samu, per què?
Aquell dia del mes d’agost del 2008 em vaig emocionar. Vaig seguir la cursa amb entusiasme, em suaven les mans als darrers metres i l’excitació em va durar una bona estona. Encara sento el presentador de TVE cridant “ Vamos, Samu, Samuu, Samuu, Samuu campeón olímpico! ” i se’m posa la pell de gallina. Sí, el ciclista asturià Samuel Sánchez, la icona de l’equip Euskaltel, es penjava la medalla d’or a Pequín.
Els quatre anys següents, quan veia la franja daurada pintada al seu casc, sentia un orgull dolç i càlid cap al corredor. M’era igual si guanyava etapes, si pujava al podi de les grans voltes o no, ell tenia la medalla olímpica, el somni de qualsevol esportista. Per què no dir-ho, l’admirava, ho he fet durant molts anys.
Aquest 2017, amb 39 anys i una carrera esportiva llarguíssima, va decidir posar-hi el punt final després de la Vuelta. S’acomiadaria a casa, marxaria per la porta gran amb un palmarès envejable en el qual destaquen victòries d’etapa al Tour i a la Vuelta i un segon lloc a la ronda francesa el 2010 darrere Schleck. Pocs dies abans de la Vuelta vaig rebre un missatge d’un company d’equip: “Samuel Sánchez... cap al racó de pensar! Castigat dos anys per tramposet”. No m’ho podia creure!
Vaig deixar el que estava fent per buscar diferents fonts que desmentissin el missatge. Va ser inútil. Havia donat positiu per GHRP-2, un alliberador d’hormona del creixement. El deixaven fora de la Vuelta. Va declarar que “era una gran sorpresa” i que calia esperar la mostra B. Vaig agafar-me a aquestes declaracions i li vaig concedir la presumpció d’innocència, no tant pel seu dret sinó per amortir la meva decepció. Un mes després, llegia amb desencant que el BMC, el seu equip en aquell moment, li rescindia el contracte perquè la mostra B havia donat, efectivament, positiu.
Per què, Samu, per què? Acomiadar-te a la Vuelta amb un podi, una cinquena o una trentena posició no hauria canviat ni la percepció ni l’admiració que sentíem per tu. Però per sobre de tot, no hauria posat en dubte, cosa que ara sí, tot el que has aconseguit al llarg de la teva trajectòria.
El més trist del cas és que després de la decepció, quan assumeixo que un altre dels meus referents esportius no ha jugat net, l’única reflexió que em queda és afegir-lo a la llista i dubtar de si els que encara estan nets han estat de sort o, realment, no s’han embrutat mai les mans. Tot i així vull creure en l’esport i prefereixo tornar-me a decebre mil vegades més que gaudir-ne malpensant.
