Per què a Putin li encanta Trump
“Vladímir Vladimiróvitx, ¿s’acosta una guerra?” Aquesta pregunta es fa en el primer fotograma de Myroporyadok [Ordre mundial], un documental amb aires de manifest que la televisió estatal russa va emetre a finals de desembre. I al llarg de les dues hores següents el president Vladímir V. Putin intenta donar-hi resposta, amb l’ajuda de diplomàtics, analistes polítics, aficionats a les teories de la conspiració i estadistes estrangers jubilats.
Tot i que el líder rus es resisteix a fer sonar l’alarma, l’opinió pública està convençuda que, si durant aquests pròxims mesos no hi ha cap canvi, la Gran Guerra podria ser imminent. I el Kremlin no fa gran cosa per fer-los canviar d’opinió: uns quants dies després que s’emetés la pel·lícula es va desvelar la seva nova estratègia de seguretat nacional, segons la qual l’OTAN i els Estats Units són les principals amenaces per al futur de Rússia.
Myroporyadok expressa amb molta força l’actual estat d’ànim del Kremlin. Moscou veu el món com un lloc a punt d’enfonsar-se; un lloc caòtic i perillós, en el qual les institucions internacionals no tenen cap eficàcia perquè estan segrestades per les ambicions i els deliris d’Occident. Les armes nuclears representen l’única garantia de la sobirania d’un país, i la sobirania es demostra a través de la voluntat i la capacitat de plantar cara al programa hegemònic de Washington.
La trama de la pel·lícula se centra repetides vegades en el bombardeig de Iugoslàvia per part de l’OTAN, la guerra de George W. Bush a l’Iraq, el mal ús que fa Occident de la zona d’exclusió aèria de les Nacions Unides a Líbia i la insistent intromissió d’Occident en la política interna dels estats postsoviètics. Tot plegat vol demostrar el principal argument de la pel·lícula: que, per molt que Occident s’ompli la boca de valors i principis, tot això només emmascara una realpolitik destinada a dominar el món.
Algunes de les acusacions són pertinents: no hi ha dubte que els Estats Units tenen una responsabilitat considerable en la catàstrofe del Pròxim Orient. D’altres són una absoluta mentida: no totes les revoltes populars del món són una operació secreta de la CIA. Però totes fan tuf d’exageració. En el fons, els Estats Units no són tan poderosos ni tan malèvols com suposa el Kremlin.
La contradicció fonamental de l’opinió de Moscou sobre la política exterior nord-americana és que, d’una banda, insisteix que els Estats Units són una potència en declivi, i, de l’altra, tendeix a explicar tot el que passa al món com a conseqüència de la política exterior dels Estats Units. ¿Els esforços de Washington per aconseguir l’estabilitat al Pròxim Orient estan fracassant? ¿O mantenir la regió inestable és el veritable objectiu de l’estratègia de la Casa Blanca? Sorprenentment, Moscou creu totes dues coses.
Més important encara, la pel·lícula vol desmentir la imatge força estesa que és té de Putin: una persona realista amb molta sang freda, un cínic que només creu en el poder i passa el temps estudiant mapes i comprovant el saldo dels seus comptes bancaris. El Putin que apareix a Myroporyadok és un moralista furiós que, com els populistes europeus i els radicals del Tercer Món, viu el món a través del prisma de la humiliació i l’exclusió. Com ha escrit Vladislav Surkov, assessor de confiança de Putin: “Encara tenim la pinta d’aquells paios de la part obrera de la ciutat que de sobte van a parar al barri de negocis. I si continuem caient d’esquena bocabadats, segur que ens estafaran”.
Aquesta exclusió alimenta la desconfiança i la tendència a veure el món com un serial que gira al voltant de l’amor, l’odi i la traïció. Aquesta sensibilitat, més que no pas la realpolitik del segle XIX, és el que explica la major part de les decisions polítiques de Moscou aquests últims anys.
Les relacions entre Rússia i Turquia en són un exemple. Sembla que, en lloc d’aplicar una mica de realisme a la política exterior, el Kremlin ha adoptat la política del sentimentalisme propi d’una gran potència. Fins fa dos mesos Ankara era l’aliat estratègic de Rússia en la lluita per un món multipolar. Turquia era un país germà en el ressentiment, l’únic membre de l’OTAN que es va negar a participar en les sancions contra Moscou després de l’annexió de Crimea. Ankara representava un paper fonamental en la diplomàcia energètica de Moscou.
Però un míssil turc va tocar un avió rus a la frontera amb Síria i amb això ja n’hi va haver prou perquè de sobte el president turc, Recep Tayyip Erdogan, deixés de ser un amic i es convertís en un traïdor que “ajudava els terroristes”, com va dir Putin, que semblava ofès personalment.
Al cor del sentimentalisme de la política exterior russa hi ha la tendència a veure les relacions entre els estats com si fossin relacions entre els líders. És una visió del món molt personal que ajuda a explicar per què Putin, l’home que vol derrotar Washington, és un partidari tan entusiasta de Donald J. Trump, el “líder brillant i talentós” que promet recuperar la grandesa dels Estats Units.
La inclinació de Putin per Trump no té res a veure amb la tradicional preferència del Kremlin pels republicans. Tampoc es pot explicar pel fet que Putin -un conservador que s’està fent gran, en bon estat físic, aficionat a les armes i enemic dels gais-, si fos ciutadà nord-americà, coincidiria amb el perfil dels seguidors de Trump. Ni tampoc es deu a consideracions tàctiques: la idea que aquest multimilionari tocat del bolet dividiria els EUA i els faria fer el ridícul.
El desconcertant entusiasme de Putin per Trump es basa en el fet que tots dos viuen en un món de telenovel·les governat per emocions i no per interessos. Potser Putin confia en Trump perquè l’empresari nord-americà li recorda l’únic líder mundial que ha sigut amic seu de debò, l’ex primer ministre italià Silvio Berlusconi.
A Myroporyadok es parla molt de noves normes i institucions, de Ialta i les Nacions Unides. Però el missatge és clar: en un món dominat per la hipocresia, només es pot confiar en els outsiders enrabiats.
