Que la pobresa deixi de ser hereditària

UN ESTUDI d’aquesta setmana de Save the Children referma una certesa terrible i cada cop més contundent: la pobresa és hereditària. Gairebé la meitat dels nois i noies que formen part del 20% de la població amb menys ingressos no continua els estudis després dels setze anys. L’abandonament escolar es redueix en general però creix entre els més desafavorits. No sortiran del pou on van néixer.

Sóc de la generació que va viure la il·lusió de les cases humils per tenir els primers llicenciats de la família, els que n’havien de canviar el destí. L’educació era vista aleshores com l’ascensor, la porta de la meritocràcia. I l’orgull de molts pares era sacrificar-se perquè la canalla tingués els estudis que ells no havien pogut tenir, conscients del progrés que això suposaria.

La crisi i les retallades en educació han suposat un pas enrere. I consoliden un cercle viciós terrible. Hi ha menys fe en l’educació com a correctora de futur, i no és només una creença: és cert que una carrera ja no garanteix per si sola una feina millor. Però com que els estudis continuen sent la millor via cap a tenir més sortides i oportunitats, l’estadística delata una injustícia terrible. Estudiar no garanteix l’èxit però despenjar-se dels estudis t’acosta molt al fracàs.

Això s’arregla només des dels pressupostos, que és des d’on s’ha acabat d’espatllar reduint-ne la inversió. Més places per garantir l’educació de 0-3 a la infància més vulnerable, més reforços en l’etapa escolar, i més beques per als estudis superiors. La frase clàssica de l’expresident de la Universitat de Harvard Derek Curtis Bok (“Si creu que l’educació és cara, provi amb la ignorància”) ja ha quedat demostrada massa vegades. Ja ho hem provat i va fatal. L’educació no és una manera de corregir les desigualtats, és la manera. Està inventat, funciona, cal convertir-ho en prioritat. ¿N’hi pot haver cap altra que mereixi més impuls que la justícia social?