Per què podem perdre

Fa quinze dies vaig publicar un article en aquest mateix diari en què reflexionava sobre per què l’objectiu de la llibertat nacional és assolible. El vaig titular “Per què guanyarem”. L’article girava al voltant de l’eix de l’ambició mobilitzadora d’independència, vertebrada al voltant d’una estratègia política que havia de tenir una traducció efectiva en els documents, i en les propostes polítiques concretes. Feia referència a l’avenç sociològic de l’independentisme, fonamentat precisament en l’objectivació de les motivacions, en la tranquil·litat o serenitat dels plantejaments, en el somni convertit definitivament en acció política. Els primers mots de l’article primer del text de la llei de transitorietat jurídica (“Catalunya es constitueix com una República de dret, democràtica i social”) en són un exemple fonamental.

Havent dit això, i sense cap ànim de rectificar, ans al contrari, mogut precisament per la voluntat de contribuir des del món intel·lectual a la consolidació del camí cap a l’emancipació nacional, penso que és imprescindible que comencem a analitzar en veu alta els elements que ens poden fer perdre. Ja fa temps que tots sabem que el procés nacional de Catalunya no és un joc de suma zero. Això no acaba en empat. Ho sabíem de sempre, però durant un temps ens havien mirat de convèncer que l’empat era possible: ni ells eren tan forts per acabar amb les aspiracions nacionals del poble català, ni nosaltres prou forts per acabar fent prevaldre el nostre dret històric. Aquest reconeixement de la impossibilitat que cap de les parts guanyés del tot -emparada pel procés de la Transició, en el qual el consens, i la necessitat d’accelerar tant com fos possible la consolidació de les estructures democràtiques de l’Estat, va convertir en instrumentals tots els acords possibles- va dur-nos a l’equilibri inestable, però equilibri al cap i a la fi, dels darrers trenta anys. El sistema de partits, les relacions institucionals, i també humanes, els lideratges, es van configurar al voltant d’aquest ecosistema político-administratiu.

Ara, però, el panorama ha canviat. No caldria ni fer-ne el resum, però és bo que ens en fem memòria: la voluntat del Partit Popular d’escanyar l’autonomia; la incapacitat del PSOE de liderar un procés pactat cap a un nou Estatut més just amb Catalunya; els grans casos de corrupció que en el nostre país tenen el cas Pujol com un dels motors del desengany més que generalitzat amb el sistema de partits sorgit de la Transició; la incapacitat general per fer front a una crisi econòmica i social, que té més a veure amb un canvi de paradigma tecnològic, i per tant antropològic, que no pas amb crisis concretes d’àmbits específics de la societat; la revolució dels mitjans de comunicació, la consolidació de la ciutat, de les àrees metropolitanes i la seva transformació urbana i digital, com a protagonistes del canvi i de l’ambició nacional, i la reconfiguració de les identitats personals i col·lectives, que compatibilitzen una identitat personal difosa amb un veritable anhel individual de sentir-nos part i fins i tot responsables d’una comunitat política amb trets nacionals definits. La confrontació entre els que pensem que la llibertat individual, l’economia social de mercat, la llibertat d’empresa i la democràcia representativa són els ingredients bàsics amb els quals cal conformar una societat justa, acollidora i generadora d’oportunitats, amb els moviments i partits altermundistes, avui molt estesos, de matriu anarquista o comunista i anticapitalista, o bé d’arrel ultradretana i populista.

Per un moment va semblar que el naixement exitós de Junts pel Sí permetia ser molt optimista. Al cap i a la fi, l’instrument polític es posava al servei de l’estratègia, i no a l’inrevés, com ha passat tantes vegades: una formació política oberta, d’estructura soft, a l’estil de les més modernes. Fins i tot amb un nom que li permetia lluitar amb encert contra els que s’amaguen darrere dels conceptes de vella i nova política, per amagar la veritable ideologia, les veritables intencions. Tot això formava part dels nostres actius.

Hi ha prou elements, doncs, per acabar reforçant aquest espai polític central, transversal però fort i unit, que necessitem per guanyar. Les dinàmiques internes dels partits no haurien de precipitar els esdeveniments. L’estratègia ha d’estar al servei de la victòria, i no al servei d’un codi d’honor prepolític: no és essencial acomplir dates ni terminis. El que és essencial és llegir bé el moment polític, projectar-lo cap al futur, mesurar bé les forces totals disponibles en cada moment, i actuar en conseqüència. Si no es fa així, és molt possible que perdem.