1-O: el que pensen els empresaris

Segons el baròmetre d’empreses més recent elaborat per Deloitte per a El País, el 74% dels executius espanyols enquestats afirmen que el secessionisme català és perjudicial per a l’economia espanyola. Si el que volen dir és que Espanya sense Catalunya perd pes econòmic en termes macro, no cal fer cap baròmetre. És qüestió de sumar i restar.

I això, qui ho diu? ¿Les empreses, els empresaris, els executius o els emprenedors? Perquè cal separar analíticament aquestes categories i potser així entendrem millor aquest sentiment.

Començarem per una categoria comuna, l’empresa, que, com a ens abstracte, no hauria de tenir opinió. Una empresa és un projecte a llarg termini que té com a objectiu maximitzar la satisfacció de les parts implicades en el seu desenvolupament, que són, per aquest ordre, els clients, els accionistes, els empleats, els proveïdors i la societat en conjunt, aquest col·lectiu que els anglosaxons defineixen com a stakeholders (els que sostenen l’acció). I, per aconseguir el seu objectiu, l’empresa ha d’ajustar-se tant com pugui als canvis de l’entorn. La clau és la maximització de l’ajust, ja que l’entorn és la variable independent que no podem controlar. És per això que una empresa responsable ha de preveure l’escenari d’una Catalunya independent, ja que és un escenari probable entre d’altres.

Esclar que a Espanya si parlem de l’empresa hem de fer una distinció entre les grans en termes de dimensió ( big but not great ) i la resta. La major part de les grans empreses espanyoles estan vinculades al poder, ja que o bé són oligopolis privats (que durant el franquisme van ser públics) o bé depenen de les decisions que pren el govern i que es publiquen al BOE (obra pública, banca, etc.). És raonable pensar que els executius d’aquestes empreses, que treuen pit en fòrums com el Pont Aeri, es trobin còmodes amb el model d’Espanya una, grande y libre. Són extractors de rendes, associats històricament a les concessions i regalies de la monarquia hispànica, una singular categoria dominant a la llotja del Bernabéu.

Pel que fa a les empreses mitjanes i petites (moltes d’elles de caràcter familiar, dirigides pel mateix empresari), que juntament amb els autònoms i només a Catalunya sumen sis-centes mil, no ens consta el seu posicionament. Són justament aquestes empreses catalanes, seguint el patró de les multinacionals, les que en el seu dia es van adonar que el mercat era el món (un canvi radical de l’entorn) i per això Espanya (sense Catalunya) ha passat de representar el 39% del comerç català el 2001 al 28% el 2016, en la mesura que aquest mateix any (2016) el mercat exterior va representar el 48%. Potser aquesta és la manera com els empresaris expressen la seva opinió sense baròmetres que la dilueixin.

A hores d’ara és convenient distingir entre l’empresari que opera a llarg termini, es juga els quartos i assumeix un risc, i l’executiu, que gestiona els recursos de tercers, actua a curt termini a la recerca de bons i stock options i es protegeix amb un golden parachute (contracte blindat). La seva visió, no només de l’empresa sinó també de la vida, és molt diferent. Radicalment diferent. Això queda reflectit en el contrast entre les declaracions públiques de la patronal Foment i les de la Cecot.

Quant als emprenedors, en la seva condició natural d’heterodoxos, miren de trencar l’ statu quo amb les seves idees i projectes ( creative disruption ), de manera que podem imaginar (com a hipòtesi) que la condició política de Catalunya els importa més aviat poc.

Per tot això podem concloure que el que puguin dir les enquestes empresarials sobre la independència de Catalunya no té especial rellevància.

Sobre l’estat espanyol i el seu desplegament a través de tots els aparells amb què compta per bloquejar el procés independentista, no ens ha de sorprendre. Se’ls en pot anar el 20% del PIB, el 26% de les exportacions i el 22,5% del turisme, només per citar alguns indicadors.

Però darrere de les xifres hi ha un xoc cultural que ha estat sempre larvat. L’Espanya de les concessions, de les subvencions, del capitalisme d’amiguets ( crony ), segueix sent l’Espanya de la Restauració, per molta empresa de capital risc que s’hagi establert a Madrid. La Catalunya emprenedora, de la feina ben feta, de l’esforç, de la disciplina, de la innovació, d’una burgesia il·lustrada que va enviar els seus fills a l’estranger perquè aprenguessin noves tècniques, és en una altra galàxia.

L’empresari genuí, barreja d’intuïció i voluntat, té les seves arrels en l’emprenedor schumpeterià sorgit de les capes mitjanes de la societat, i no viu dels avantatges corporativistes ni dels monopolis de fet. Sap que de vegades s’arrisca més del que és raonable, però està convençut que a mitjà termini aconseguirà els seus objectius. El seu paper no és opinar sinó tirar endavant el seu projecte. Deixem que treballi en pau!