Què fer amb el passat?

Com que la història l'escriuen sempre els vencedors, quan vencin els "bons" (que encara no sabem qui són), l'escriuran en la seva qualitat de vencedors, no en la seva condició de "bons". Però posem per cas que vencen els "bons"; i posem que es prenen de debò la tasca de reescriure la història i decidir lliurement què es fa amb el passat i els seus vestigis. Doncs bé, només tindran quatre possibilitats: conservar-lo, recol·locar-lo, oblidar-lo i, per descomptat, destruir-lo. Descartant la primera, que deixaria intacta i hegemònica la cultura dels "dolents" derrotats (als quals cal imaginar realment "dolents"), ens en queden tres. Examinem-les.

Destruir sempre és fàcil i, en general, eficaç. Els exemples són infinits. Els romans van arrasar Cartago, i no es va poder construir res sobre les ruïnes –segons Polibi– perquè els llops, de nit, esborraven els termes de la nova ciutat. Els cristians van destruir bona part dels llibres pagans, i dels seus autors només en conservem les cites dels Pares de l'Església, que els van combatre; i van picar minuciosament els baixos relleus faraònics quan van dominar Egipte al segle IV. Els musulmans van cremar –si creiem la incerta versió comuna– la Biblioteca d'Alexandria; i segles més tard, una de les seves faccions més fanàtiques, els talibans, van dinamitar les estàtues de Buda de Bamian, a l'Afganistan. Els revolucionaris francesos de 1789 van destruir metonímicament els mesos de l'any. Els soviètics van fondre les campanes de les esglésies russes i van canviar els topònims de les ciutats. Els Khmers Rojos, a Cambodja, no tan sols van destruir els llibres "burgesos", sinó tots els homes o dones capaces de llegir-los. És el que jo en diria "la temptació del zero": la ingènua i fatídica utopia radical dels que creuen, religiosos o laics, en la possibilitat d'un nou començament sense llastos ni lligams. El problema de la destrucció és que –a banda de ruïnes més o menys reformatejables– deixa com a herència històrica el gest mateix de la destrucció, que passa a formar part del passat, que més tard caldrà gestionar.

La segona possibilitat és l'oblit, que no és mai una decisió sinó un fet o, si es prefereix, un costum. Totes les societats, després de dipositar el seu passat en llibres, estàtues i efemèrides, es dediquen a viure donant-li l'esquena; l'obliden, per dir-ho així, després d'haver-lo recordat, i és el record, i no l'oblit, la condició inconscient de la convivència més banal. El mal és quan, en comptes d'oblidar un acord (la grandeur de França, per exemple), del que es tracta és d'oblidar una guerra civil. Perquè això exigeix precisament l'acord col·lectiu d'oblidar, que qualsevol voluntat parcial pot trencar interessadament en qualsevol moment. Aquest és el cas de l'Espanya de la Transició, on es va intentar oblidar sense abans haver recordat i on, per una paradoxa molt natural, els únics que han continuat recordant el passat són els que l'havien fabricat. L'oblit, en termes històrics, no admet el gerundi; no pot dir: "Estic oblidant que m'has insultat". L'oblit no s'enuncia a si mateix: ha oblidat l'insult. Excepte un cert sector de la dreta espanyola, que porta quaranta anys repetint: "Estic oblidant que t'he vençut", fins que ha cregut que ha arribat el moment de recordar-lo en veu alta, revelant-nos de passada que les institucions –o part d'elles– mai havien deixat de recordar-lo en veu baixa.

Tan imperible és la memòria de la destrucció del passat i tan perillós el seu oblit que potser el millor que es pot fer és recol·locar-lo. Això és en realitat el que fan tota l'estona els bons historiadors, els bons comissaris de museus, els bons arqueòlegs. Es tracta del que en termes mariners se'n diu estiba, la redistribució de la càrrega al celler, segons les inclemències del temps, per evitar que naufragui el vaixell. Per destruir o oblidar és impossible posar-se d'acord: per estibar sí. Aquest és l'acord que està absent en la Constitució espanyola i, per descomptat, en la dels EUA, on la població negra –no parlem de la indígena, exterminada– no té cap buit en la història del país, de manera que és comprensible que, en situació de revolta, sucumbeixi a la temptació del zero; és a dir, al desig de destruir fins i tot les estàtues de George Washington, propietari esclavista a més de mític estadista. ¿Però no seria més radical i antiracista demanar que l'efígie de Washington compartís tots els Capitolis, colze a colze, amb la de Martin Luther King? Aquesta proposta d'estiba popular seria igualment intolerable per al KKK, però obriria un espai ampli entre la destrucció i l'oblit en què una majoria podria buscar un acomodament simbòlic contra les seves pròpies elits i institucions racistes –que continuaran sent-ho amb estàtues o sense.

Què han de fer els pobles amb el passat? Cal destruir poc i amb cautela; cal oblidar després de recordar; cal estibar ininterrompudament. Si vencessin els "bons" (i sabéssim qui són) haurien de tractar de no vèncer del tot, perquè hi hagués sempre algú amb qui negociar una derrota comuna. Sense perdre mai de vista que el passat, a més de conservar-lo, recol·locar-lo, oblidar-lo o destruir-lo, es pot també produir. De fet, vulguem o no, ho estem produint ara mateix. El present és ja vestigi, estàtua, monument. Així que si vencen els "bons", la primera pregunta que hauran de fer-se és: quin passat volem deixar als nostres fills? Una destrucció? Un buit? Una estiba. La millor estiba que se m'acut és deixar en un racó del celler els herois a cavall i posar al davant –tal com volia el Quixot– genet descavalcat, els d'"a peu tranquil": encara que no siguin tan "bons" com ens agradaria.