El “què passarà després” d’Obama

Durant la presidència d’Obama, quan a la Situation Room (Sala de Crisis) de la Casa Blanca s’ha parlat de crisis internacionals i d’una possible intervenció nord-americana, el president ha tendit a fer sempre la mateixa pregunta: “D’acord, però què passarà després?”

Tant si es parlava d’imposar una zona d’exclusió aèria a Síria com de crear una zona de seguretat per als sirians que fugien, o de tornar a enviar tropes a l’Iraq després que els milicians de l’Estat Islàmic envaïssin Mossul, la seva preocupació sempre ha sigut la possibilitat d’establir un precedent perillós. Obama, d’acord amb la doctrina de la inhibició que vaig descriure en la meva anterior columna, ha sigut el rei de l’escola de política exterior preocupada pels precedents perillosos. La seva decisió de mantenir milers de soldats a l’Afganistan en lloc d’ordenar retirar-los, com s’havia previst, equival a reconèixer que el replegament nord-americà pot ser perillós.

El problema del constant “què passarà després” del president és que indefectiblement porta a les pitjors hipòtesis. ¿Suposem que l’Estat Islàmic captura un controlador aeri nord-americà avançat a l’Iraq i el crema viu? ¿Suposem que deixem com un colador els camps d’aviació sirians i el president Baixar al-Assad, en lloc de demanar la pau, intensifica la seva brutal campanya per terra i ofereix resistència? Doncs el que pots fer és eliminar les unitats de defensa aèria i afanyar-te a armar l’oposició. Però aleshores resulta que arriben una allau de russos, iranians i milicians de Hezbol·lah per ajudar Al-Assad i, sense ni adonar-te’n, tens 150.000 soldats nord-americans empantanegats en una altra guerra irresoluble.

D’acord, però què passa després?

Obama va arribar al poder en una època en què els pecats de comissió (és a dir, l’Iraq i l’Afganistan) superaven els pecats d’omissió. Inclinat a la prudència pròpia dels advocats, però no desproveït d’un idealisme wilsonià, estava decidit a canviar les coses.

Amb destacades excepcions, com ara l’important acord nuclear amb l’Iran, Obama sempre ha buscat allò que Robert Blackwill, un alt membre del Consell de Relacions Exteriors, em va descriure com “una política exterior sense riscos”. Per exemple, no hi ha gairebé cap risc en els atacs amb drons als països sense defenses aèries.

Però com que sempre hi ha motius per no actuar, la política d’evitar els riscos sol posar la iniciativa en mans d’adversaris que creuen que poden intensificar les seves accions sense por a represàlies dels EUA; em refereixo a Rússia i la Xina. Aquest és el món d’oportunistes en què ara vivim. Síria és el pecat d’omissió de Washington per excel·lència, un complement diabòlic del nostre pecat de comissió de l’Iraq: dos estats a punt de convertir-se en exestats.

El 2013 hi va haver un moment crucial: Obama va estar a punt d’ordenar una resposta militar contra Baixar al-Assad perquè havia traspassat la línia vermella de les armes químiques. El Parlament britànic va votar en contra de la participació. Obama va parlar amb el primer ministre britànic, David Cameron, que li va explicar la situació. Va parlar amb el president francès, François Hollande, que li va dir que França faria costat als Estats Units. Ja s’havien identificat els objectius. El divendres 30 d’agost es va fer una llarga reunió amb els principals assessors d’Obama, en la qual es va arribar al consens que el vot britànic no canviava els plans d’acció. El president va preguntar si tenia autoritat constitucional per tirar endavant. Li van contestar que sí. Quan la reunió es va dissoldre, l’acció militar era imminent.

Aleshores el president va sortir a fer una passejada, ara famosa, i vet aquí que va canviar d’opinió. La conseqüència és que ara la paraula dels Estats Units té menys valor per al món. La situació de Síria no pot ser pitjor. Com em va dir Vali Nasr, degà de l’Escola d’Estudis Internacionals Paul H. Nitze de la John Hopkins University: “Quan el teu principal actiu, el teu exèrcit, no està preparat per intervenir, deixen de tenir-te en compte”.

Però ¿les coses podrien haver anat d’una altra manera? El poder nord-americà del 2015 no és el poder nord-americà del 1990. La hiperconnectivitat i el creixement dels països emergents imposaran limitacions a qualsevol president, encara que els Estats Units, com va dir Hillary Clinton, no siguin Dinamarca.

Suposem -aquesta paraula altre cop- que Obama hagués sigut sincer i hagués dit: “La meva feina és reduir la petjada dels Estats Units en un món que ha canviat i donar a altres països l’oportunitat d’intervenir-hi més”. En la política nord-americana, dir una cosa així t’enfonsa totalment.

I és impensable perquè la majoria de nord-americans encara estan programats mentalment per creure en l’excepcionalisme nord-americà: la idea que els Estats Units no són els Estats Units si renuncien a difondre la llibertat. Per tant, en política exterior resulta difícil trobar un llenguatge que s’adapti a la realitat sense fer olor de declivisme (la idea que el país està en declivi), fatal per a qualsevol polític. Malgrat la pomposa retòrica republicana sobre un Obama titella, en el futur qualsevol president s’enfrontarà a aquest dilema en matèria de política exterior: cada vegada s’eixampla més la distància entre la idea que tenen els Estats Units d’ells mateixos i el que raonablement poden arribar a ser.

Dit això, crec que Obama ha subestimat el país. El pèndol de la política exterior que oscil·la entre l’expansió i el replegament ha anat massa lluny en una direcció. El canvi per deixar de ser una potència indispensable i esdevenir un soci indispensable ha fracassat perquè tots els socis -l’exèrcit afganès, l’exèrcit iraquià- han donat proves de la seva ineficàcia. Els Estats Units ni tan sols participen en les negociacions de Minsk sobre la crisi d’Ucraïna. Alemanya, sí.

A vegades a Obama li hauria resultat més útil dir “som-hi” que no “què passarà després?”. Entre la paràlisi i 350.000 soldats sobre el terreny hi ha altres opcions. No totes les intervencions representen un precedent perillós. La pregunta, després de Síria, és si el pròxim president aconseguirà que el poder nord-americà sigui prou creïble per impedir que aquesta crisi -o qualsevol altra al Pròxim Orient, el Bàltic o el mar del Sud de la Xina- entri en una espiral descontrolada.