Què va passar a Al-Aaiun?
Al campament de Gdeim Izik, a Al-Aaiun, desallotjat per la policia marroquina el 8 i el 9 de novembre, s'hi van concentrar unes 20.000 persones. Era la màxima expressió de malestar social que s'ha produït a l'antic Sàhara espanyol des que va passar a formar part del regne del Marroc. Però els clixés que planen sobre la regió i la mala informació que vam tenir del conflicte no ens permeten tenir una idea clara del que va passar.
Vist des d'Europa, sembla que tot té a veure amb el contenciós sobre la sobirania d'aquest territori. El campament era motivat, però, per l'atur juvenil i sobretot per la manca d'habitatge. Durant els anys 80, l'entorn de les principals poblacions saharauis es va poblar de barraques o, si es vol, de les khaimes dels nòmades que s'anaven sedentaritzant. La propaganda oficial afirma -i és cert- que s'ha eradicat el barraquisme, però les dificultats per accedir a un habitatge són enormes.
Si a l'octubre un grapat de joves es van començar a establir amb les seves khaimes en aquest punt del desert va ser per protestar per com s'havia fet la distribució de sòl per fer cases, que el govern havia donat a la ciutat. Al seu entendre, l'Ajuntament havia assignat les parcel·les en funció del clientelisme tribal. Aquelles poques khaimes aviat en van atreure d'altres. Van anar a Gdeim Izik els que, creient les promeses de les autoritats de trobar-hi feina i casa, havien abandonat els campaments del Front Polisario de Tindouf. Hi van anar també els descontents amb el fet que es donés habitatge als que fugien de Tindouf i no a ells, que fa 35 anys que estan sota la Corona marroquina.
Mentrestant, les dues principals autoritats locals, l'alcalde del partit Istiqlal i el vali (governador) de l'anomenat partit de l'amic del rei, el Partit de l'Autenticitat i la Modernitat (PAM), mantenien la seva particular batalla política. Era una batalla de la gran guerra que s'està produint a la cúpula del poder marroquí entre conservadors i reformistes, i que recorda molt la que es va produir a la sortida del franquisme entre allò que en dèiem el búnquer i el suarisme.
Quan al campament ja hi havia milers de persones, va aparèixer el Polisario, procurant que les protestes acabessin reivindicant el dret a l'autodeterminació. Del campament en cap moment en va sortir, però, una crida a la insurrecció. Tant era. A nivell internacional l'eficient maquinària propagandista del Front Polisario ja havia imposat el seu relat. La matinada del 8 de novembre va començar el desallotjament. Si tota la crisi havia estat gestionada dubitativament entre els reformistes i els que enyoren els mètodes expeditius de Hassan II, el desenllaç no es va pas escapar d'aquesta dialèctica. A la policia se la va enviar al camp desarmada i amb un mandat ben clar: desallotjar sense causar víctimes. No se sap qui va decidir, però, que l'entrada al Sàhara quedava bloquejada per als periodistes. Les dues decisions combinades van crear estranys efectes. Les forces de seguretat, sense armes, van ser, més que repressores, víctimes d'una violenta reacció. Segons fonts marroquines, confirmades per Human Rights Watch i Amnistia Internacional, van morir tretze persones, onze de les quals membres de les forces de seguretat. Sense testimonis, ni cròniques fiables dels fets, semblaven creïbles tota mena de relats. El Polisario, en un primer moment, va parlar de 19 morts, 723 ferits i 159 desapareguts. Poc després, augmentarien els "ferits" a 4.500. La premsa espanyola, grosso modo , va donar per bona aquesta versió i, en el moment màxim del despropòsit, va publicar fotos de nens ferits a Gaza fent-los passar per sahrauis. En la seva particular croada contra el Marroc, i sense esperar-se a contrastar informacions, també el PP es va esquinçar les vestidures.
El poder marroquí, però també l'opinió pública i, en cert sentit, el poble marroquí, va rebre la crònica dels fets de la premsa espanyola com una agressió en tota regla. Van caldre ben pocs dies perquè, al seu torn, la premsa marroquina caldegés l'ambient i el 28 de novembre, a Casablanca, tres milions de persones es manifestessin contra Espanya.
En aquest context és difícil defensar que entre Catalunya -i si escau també l'Estat espanyol- i el Marroc hi ha d'haver una relació d'amistat estratègica. Perquè hi hagi amistat hi ha d'haver coneixement i, de moment, els clixés ho impedeixen. Qui ha de fer el primer pas per desfer l'embull? El Marroc està totalment capficat en el procés que l'està traient del totalitarisme i el fa avançar cap a una democràcia. És un camí ple de dificultats i també d'errors. És per això que crec que som nosaltres els que estem en millors condicions de fer l'esforç de comprendre les condicions en què es mou tota la regió. Entendre millor les pulsions reals que hi havia sota el conflicte social més greu dels darrers 35 anys hauria estat una bona ocasió. De moment, però, ha estat una oportunitat perduda.