De què parlen quan parlen del pacte fiscal

Si Catalunya no fos un país tan sentimental, la fiscalitat constituiria l'eix del seu diàleg amb la resta d'Espanya; és l'habitual quan es comparteixen impostos. Per posar-ne dos exemples: els nord-americans van lliurar la seva guerra d'independència perquè consideraven que el que pagaven a Londres era excessiu, i Margaret Thatcher va amenaçar que estava disposada a marxar de la Unió Europea si no recuperava la major part del dèficit fiscal que patia el Regne Unit, objectiu que va aconseguir. Ara bé, a Catalunya hi ha una proporció considerable de ciutadans que consideren que o bé el dèficit fiscal és un assumpte secundari, o bé que reivindicar la seva reducció és impropi de bons espanyols (posició en què no coincideixen ni amb els bons alemanys de Baden-Württemberg o Baviera ni amb els boníssims americans conservadors de qualsevol estat dels EUA). Després de 30 anys d'autogovern sembla, però, que el tema està guanyant protagonisme en l'agenda d'alguns partits polítics catalans.

L'element més sorprenent i desestabilitzador del sistema fiscal espanyol és l'existència de dos models diferents de finançament autonòmic que donen com a resultat una desigualtat molt gran en el tracte fiscal que reben grups d'espanyols en funció exclusivament de la seva residència. El segon element desestabilitzador és la insuficiència fiscal d'algunes comunitats autònomes especialment maltractades pel sistema (Illes Balears, Catalunya i València, per aquest ordre), una insuficiència que ha estat camuflada amb endeutament fins que la crisi del deute sobirà europeu l'ha posada al descobert. En el nostre cas, el fet és que malgrat suportar una fiscalitat escandinava, ens cal retallar les prestacions socials perquè de cada euro que els catalans paguem en forma d'impostos i taxes, només uns 50 cèntims tornen a Catalunya.

En aquest context, CiU proposa un pacte fiscal , al qual el PSC oposa ("amb dents i ungles", en expressió de Carme Chacón) un pacte fiscal federal . Fins ara, el PP s'ha abstingut adduint que el sistema actualment en vigor té validesa fins al 2012, argument irrebatible però que no l'eximirà d'haver de pronunciar-se aviat sobre la seva revisió, amb un precedent gens negligible: la inequívoca defensa que fins ara ha fet del concert basc. ¿Què són i en què es diferencien el pacte fiscal de CiU i el pacte fiscal federal del PSC? Procuraré explicar-me amb el màxim de desapassionament i el mínim de complexitat.

Primer, les similituds. Tant el pacte fiscal com el pacte fiscal federal pretenen arribar al mateix objectiu: millorar el saldo fiscal de Catalunya amb la resta d'Espanya. CiU no concreta la millora en el seu programa electoral, però Duran i Lleida ho ha quantificat reiteradament en un sostre al dèficit fiscal de Catalunya del 4% del PIB, la meitat que l'actual però encara molt elevat en el context internacional (implicaria recuperar uns 75 cèntims per cada euro pagat). El PSC és encara més ambiciós: persegueix la "gradual convergència de resultats entre els diferents models de finançament". Ara bé, hi ha un abisme entre el tracte que reben bascos i navarresos i el que reben els catalans: d'acord amb les balances fiscals calculades entre d'altres pel mateix govern de l'Estat, Catalunya experimenta un dèficit fiscal amb la resta d'Espanya equivalent a entre un 8% i un 9% del seu PIB (d'aquí ve la relació entre l'euro suportat i els 50 cèntims recuperats), mentre que el País Basc i Navarra el tenen, respectivament, de l'1,3% i del 3%; inferiors, doncs, al 4% que proposa Duran.

Si l'objectiu és similar, on rauen les diferències? En el mecanisme per aconseguir-lo: CiU pretén millorar exclusivament el finançament català i creu que per fer-ho cal abandonar el règim comú i sumar-se a l'excepcionalitat basca i navarresa (que els impostos siguin recaptats per la Generalitat i que aquesta transfereixi a l'Estat els recursos que corresponguin per fer front a les despeses centrals). En canvi, el PSC propugna mantenir-se dins el model actual (l'Estat recapta els impostos i transfereix a cada comunitat autònoma la part que li correspongui), però millorant el finançament de totes perquè s'acostin a la situació del País Basc i Navarra. Parlant clar: CiU vol canviar el sistema de gestió dels impostos per obtenir uns 8.000 milions d'euros addicionals per a la Generalitat (4% del PIB català), mentre que el PSC vol que l'Estat cedeixi més impostos o transfereixi més recursos a totes les comunitats autònomes. Quants? Per aconseguir el mateix resultat per a Catalunya, els recursos transferits haurien de ser uns 35.000 milions.

Totes dues propostes són molt ambiciones i farien més equitatiu el tracte que rebem els catalans; no podem sinó desitjar que alguna -la que sigui- tingui èxit. La de CiU sembla menys difícil per dos motius: exigeix menys esforç a l'Estat i no requereix augmentar els recursos de comunitats que mai no han donat senyals d'estar mal finançades (després de tot, tenen superàvit fiscal amb la resta d'Espanya). El que no s'entén és per què sembla tan difícil acordar una proposta comuna: l'establiment d'un sostre -per exemple del 4%- al dèficit fiscal de qualsevol comunitat autònoma.