En què parlarà Astèrix?

Feia setmanes que la crisi europea del deute semblava apaivagada. Grècia havia caigut de les notícies, les primes de risc espanyola i italiana havien baixat espectacularment, l'euro s'havia situat en nivells de fa un any, a l'horitzó s'intuïa l'inici de la recuperació econòmica. I d'un cop els italians estripen la baralla gentilmente . Als italians la història els ha maltractat tant o més que als espanyols, però els revessos no els han tornat aspres ni els han fet perdre les formes. I és que l'italià és un poble bàsicament culte. Amb la mateixa ironia amb què projecta Cicciolina al Parlament o Berlusconi a la presidència, tria un comediant per liderar l'oposició en una Europa en què el Nord dispara sobre el Sud amb la Grossa Bertha de la moneda única. L'euro, que alguns incauts prengueren per una cucanya per pujar al nivell dels alemanys en quatre dies, ha resultat més relliscós del que semblava, i de baixada molts s'hi deixen la pell. Reapareix amb cruesa la diferència entre el Nord i el Sud, que reprèn el color de folklore de tota la vida: museus, cançó napolitana, gelati i pizzes a Itàlia; flamenc, paella, platja, toros i prostíbul a Ibèria. I anar esperant la propina. Els italians s'ho prenen amb humor. Al capdavall no han deixat mai de produir filòsofs i el cinisme és una actitud filosòfica tan digna com qualsevol altra. Per això fa estrany que un italià intel·ligent com Umberto Eco respongui al sacseig "postpolític" del seu país amb un article tan alarmista com Un Astèrix europeu? (ARA, 2 de març).

Eco ens parla d'una Europa moribunda, no com a continent sinó en tant que idea. El problema sembla que és la crisi de legitimitat de les superestructures comunitàries i l'enyor de la sobirania nacional. Cameron pica l'ullet als euroescèptics, Berlusconi parla de recuperar la lira i, tot i que això Eco no ho diu perquè criticar l'esquerra no està ben vist, també deu comptar la creixent irritació popular amb el cop d'estat perpetrat per la banca amb la complicitat dels governs i el vistiplau de Brussel·les.

Si aquesta idea d'Europa mereix l'estimació dels ciutadans, el temps ho dirà. Però davant els dubtes que es formulen, Eco potser en fa un gra massa. Contra la temptació de qüestionar la integració more administratione d'unes poblacions nacionalment escalivades, Eco esgrimeix els 68 anys de pau europea. Pau prodigiosa, si fem abstracció de les guerres colonials, la pau de Franco, la Guerra Freda i el "tràgic episodi" dels Balcans, que posà tràgicament en evidència la paràlisi moral europea. Per ser just, Eco hauria d'haver precisat que aquesta pau Europa l'ha gaudit sota el paraigua americà, i que la renúncia i delegació de l'esforç militar li ha suposat una irrellevància que augmentava curiosament a mesura que es formalitzava la "idea d'Europa".

El problema amb la tesi d'Eco és que Europa no va néixer el 1958. Ni tan sols és cert que desplaçar-se internament sense passaport sigui un privilegi creat per la Unió Europea. La llibertat de moviment transfronterer ja existia abans de la Primera Guerra Mundial, i les restriccions posteriors no suposaren el desmembrament d'Europa. Al contrari, la pluralitat constitutiva de la vida europea és inextricable del compromís amb la llibertat que cada país ha hagut de revalidar en un moment o altre. I, en canvi, podria passar que l'actual llibertat de moviment fos la coartada per a un control implacable de les finances i el consum, però també del pensament, de les comunicacions, de la iniciativa privada i pública, i fins i tot dels somnis. Pel que fa a Joana d'Arc o a Armin, a qui Tàcit anomena "l'alliberador de Germania" als Annals , no es pot dir que siguin menys europeus que un Byron que lluita a Grècia per una idea d'Europa que no és exactament la mateixa d'Eco quan censura en el Cid el fet de combatre musulmans. En tot cas, l'actitud "xovinista" del Cid seria aquí anacrònica i fins i tot inexacta, ja que l'heroi castellà no pretén exterminar els moros sinó sotmetre'ls a pàries, això és, a l'espoli fiscal, cosa acceptada a l'Europa que defensen alguns dels signants del manifest a què es refereix Eco.

L'europeisme assumeix els seus herois no en funció de l'origen sinó de la llibertat que han salvaguardat i de les heterotopies que han creat. Demanar un Astèrix continental val tant com reclamar un nacionalisme europeu. I la pregunta esdevé inevitable: qui farà el paper de romans? Però si aquest heroi arribés de la mà de l'euro i d'un passaport comú (i no sols comunitari), ¿renunciaria Eco a la llengua italiana, l'estatus de la qual l'assegurà la "tràgica" unificació d'Itàlia? La resposta té una certa urgència, perquè si per encarnar valors homogèniament continentals el nou Astèrix ha de parlar una llengua intel·ligible per a tots els europeus, l'italià corre el risc de quedar reduït a un patuès.