Per què el meu pare vota Le Pen?

Fa poc em va aparèixer la cara de Marine Le Pen a la pantalla de l’ordinador. El peu de foto deia: “Marine Le Pen, a la segona volta”. La líder del Front Nacional havia arribat a la segona volta de les eleccions presidencials. De seguida vaig pensar en el meu pare, que era a 150 quilòmetres de distància. Me’l vaig imaginar esclatant d’alegria davant la tele: la mateixa alegria que va sentir el 2002, quan Jean-Marie Le Pen, anterior líder de l’FN, també va arribar a la segona volta. Recordo que el meu pare va cridar “Guanyarem!” amb llàgrimes als ulls.

Em vaig criar a Hallencourt, un poblet del nord de França on, fins als 80, gairebé tothom treballava per a la mateixa fàbrica. Quan vaig néixer, als 90, després d’unes quantes onades d’acomiadaments, la major part de la gent que m’envoltava estava a l’atur i havia de sobreviure com podia amb els subsidis. Ell no va tenir l’oportunitat que l’acomiadessin: un dia, a la feina, li va caure un contenidor del magatzem a sobre i li va trencar l’esquena. Això el va deixar prostrat al llit, obligat a prendre morfina per combatre el dolor.

Vaig saber què és passar gana abans d’aprendre a llegir. Des dels cinc anys el pare em feia anar a casa d’una de les meves ties per demanar si els sobrava una mica de pasta o pa per a la nostra taula. M’hi enviava a mi perquè sabia que era més fàcil compadir-se d’un nen que d’un adult. Cada any l’import de la seva indemnització laboral baixava. Tinc quatre germans i, al final, el meu pare no va poder alimentar una família de set. La meva mare no treballava; el meu pare deia que el lloc d’una dona era a casa.

Als divuit anys, gràcies a una sèrie de miracles i cops de sort, em vaig convertir en estudiant de filosofia a París, en una de les universitats més prestigioses de França. Vaig ser el primer de la meva família a anar a la universitat. Lluny del món on m’havia criat, mentre vivia en un petit estudi de la Place de la République, vaig decidir escriure un novel·la sobre el meu lloc d’origen. Volia reflectir-hi la pobresa i l’exclusió que formaven part de la nostra vida quotidiana. M’inquietava que la vida que havia conegut tots aquells anys no aparegués mai als llibres, als diaris o a la tele. Cada vegada que sentia que algú parlava sobre “França”, a les notícies o fins i tot al carrer, sabia que no parlaven sobre la gent amb qui m’havia criat.

Dos anys després vaig acabar el llibre i el vaig enviar a una gran editorial de París. Al cap de dues setmanes l’editor em va respondre: no podia publicar el meu manuscrit perquè la pobresa sobre la qual havia escrit feia més d’un segle que no existia; ningú es creuria la història que havia explicat. Vaig llegir el correu unes quantes vegades, aclaparat per la ràbia i la desesperació.

Quan jo era petit, tots els membres de la meva família van votar Le Pen. El meu pare anava al col·legi electoral amb els meus germans grans per assegurar-se que realment votarien l’FN. L’alcalde i els funcionaris no deien res quan veien que el meu pare feia això.

Un vot per a l’FN era evidentment un vot tenyit de racisme i homofòbia. El meu pare tenia ganes que arribés el moment de “fer fora els àrabs i els jueus”. Li agradava dir que els gais es mereixien la pena de mort, i em llançava una mirada severa: jo a l’escola primària ja em sentia atret pels altres nens. No obstant, en el fons, el que aquelles eleccions significaven per al meu pare era l’oportunitat de lluitar contra la seva sensació d’invisibilitat. El meu pare va entendre, molt abans que jo, que des del punt de vista de la burgesia -gent com l’editor que va rebutjar el meu llibre- la nostra existència no tenia importància ni era real.

El meu pare s’havia sentit abandonat per l’esquerra des dels 80, quan van començar a adoptar el llenguatge i les idees del mercat lliure. A Europa l’esquerra ja no parlava de classes socials, injustícia i pobresa, de patiment i dolor. Parlava de modernització, creixement i harmonia en la diversitat, de diàleg social i d’apaivagar tensions. El meu pare va entendre que aquest vocabulari tecnòcrata era una manera de silenciar els treballadors i escampar el neoliberalisme. L’esquerra no lluitava per la classe treballadora, contra les lleis del mercat; intentava manejar les vides de la classe treballadora en el marc d’aquestes lleis. Els sindicats havien experimentat la mateixa transformació: el meu avi va ser sindicalista. El meu pare no.

Quan mirava la tele i un socialista o un representant sindical apareixien a la pantalla, el meu pare remugava: “Sí, home: dreta, esquerra, ara són tots iguals”. Aquell “Sí, home” traspuava tota la desil·lusió davant dels que, des del seu punt de vista, l’haurien hagut de defensar però no el defensaven. Per contra, l’FN clamava contra l’atur i les males condicions laborals, i n’atribuïa tota la culpa a la immigració i la UE. En absència de cap intent de l’esquerra de parlar del seu patiment, el meu pare es va aferrar a les falses explicacions que oferia l’extrema dreta. A diferència de les classes dominants, ell no tenia el privilegi de votar un programa polític. Votar, per a ell, era un intent desesperat d’existir als ulls dels altres.

No sé segur què va votar el mes passat, a la primera volta de les eleccions, i no estic segur de què votarà diumenge, a la segona. No parlem gairebé mai. Les nostres vides s’han distanciat massa i, cada vegada que intentem parlar per telèfon, quedem reduïts al silenci que ens causa el dolor d’haver-nos convertit en uns desconeguts. Normalment pengem al cap d’un o dos minuts, avergonyits que a cap dels dos se li acudeixi res per dir. Però tot i que no l’hi puc preguntar directament, no tinc cap dubte que encara vota l’FN. Al seu poble, a la primera volta de les eleccions, Marine Le Pen va ser la més votada amb molta diferència.

Avui els escriptors, els periodistes i els progressistes tenen una gran responsabilitat de cara al futur. Per convèncer la meva família que no voti Le Pen no n’hi ha prou deixant clar que és racista i perillosa: això ja ho sap tothom. No n’hi ha prou lluitant contra l’odi o contra ella. Hem de lluitar pels indefensos, per trobar un llenguatge que doni un espai a les persones més invisibles, persones com el meu pare.