Què té 'Pa negre' i què hi guanyem tots

De tant en tant una obra agafa la categoria de fenomen. Que sigui una pel·lícula i en català hi afegeix dos elements més: l'excepcionalitat i l'orgull col·lectiu de saber que la nostra llengua viatja pel món associada al talent i l'èxit. Els fenòmens no s'expliquen, es disfruten. Si una cinta supera proves tan dures com la del taquillatge, la dels Goya, la de sobreviure l'hostilitat de cert espanyolisme, i ara la selecció cap a Hollywood, vol dir que s'ho ha guanyat, i que tot és possible. Algun dia es pot trencar la ratxa, però si pot ser després que l'estatueta arribi a mans catalanes molt millor. Des de l'ARA vam comprovar durant tres diumenges el poder d'atracció de la cinta. L'afecte que genera. Si la teniu i no l'heu pogut veure, feu-ho, sisplau. Jo no m'he tret del cap el meu avi, que s'havia amagat durant la guerra, a Collsuspina. En sabia anècdotes, però no els sentiments, mai no en parlava, ell. La pel·lícula et fa viure la humiliació, et penetra. En el meu visionat privat aquest és el valor principal de Pa negre , va posar emotivitat a històries familiars que havia conegut amb la fredor amb què ens protegim de les ferides. Però no amago l'altre valor, el que tenia quan encara no l'havia vista, el fet de sentir-la meva pels que la fan, per la llengua, per la història que retraten, i perquè els catalans necessitem fenòmens mundials com el pa que mengem.