“¿Que os habéis bebido el entendimiento?”
Des de Madrid costa creure que aquí preferim el desconfinament per regions sanitàries i no per províncies. Es pensen que ens hem begut l’enteniment. Hem sentit com tertulians, per exemple de la televisió pública espanyola, asseguren que ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat ningú en té ni “pajolera idea ”, de com es distribueixen aquestes regions, cosa que evidencia que n’hi ha que encara no han entès res, perquè deu ser dels únics temes en què hi ha enteniment. O entesa?
Sempre passa que quan una paraula en castellà (en aquest cas entendimiento ) té dues possibles traduccions al català ( enteniment i entesa ), la que s’assembla més a la castellana s’acaba menjant l’altra. Per això trobem cada cop més “faltes d’enteniment” entre els partits. Bé, si els falta seny, llavors el sintagma és del tot pertinent. Perquè enteniment vol dir precisament això, seny. Però si el que passa és que no es posen d’acord, llavors hem de dir que no arriben a l’entesa. Per cert, ¿aquesta mania a les regions sanitàries no deu tenir res a veure amb el fet que gairebé coincideixin amb les històricament reivindicades vegueries, oi? Suspicàcies com aquesta serien fàcils d’evitar si les decisions sobre temes sanitaris les prenguessin experts sanitaris i no fessin aquesta ferum de política pura i dura.
Aquí (i en altres comunitats autònomes, que tampoc no som el centredel món) no només coneixem les regions sanitàries sinó que en el que urbanocèntricament s’anomena el territori preferiríem filar més prim i tenir en compte la divisió comarcal o, millor, les àrees bàsiques de salut, cosa que encara respondria més a la realitat i causaria menys greuges. Qualsevol homogeneïtzació pot ser injusta, però com menys territori heterogeni unifiqui millor. Des del Govern estan pecant del mateix que des de Madrid (tot i que finalment es decideix tot allà, també és cert). Resumint, que el descontent entre la ruralia va en augment. Vet aquí un altre error freqüent pel domini de descontento, que tant pot voler dir descontent com descontentament, el primer adjectiu i el segon substantiu (un pot estar descontent o veure com creix el descontentament).
L’alta productivitat de noms acabats en -ment de vegades és traïdora. Potser perquè seguim el desconfinament, el desescalament està fent fortuna, i és possible, però sembla que si tenim escalada el contrari hagi de ser desescalada, oi? I és que en temes de llengua també costa posar-se d’acord. Però, per sort, en això no ens hi va la vida. Com explica Josep Pla a El quadern gris, en temps de la grip del 1918, l’entesa era total (¿i també l’enteniment?): “Ara, finalment, dóna gust viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip”.
