De què va la nova 'Twin Peaks' (sense espòilers)
De què anava la Twin Peaks de fa 26 anys? Fonamentalment, de la dualitat: de com el bé i el mal arriben, en aquesta vida, intrínsecament barrejats. Però també de la mentida grollera que suposa la iconografia idíl·lica americana dels anys 50. I de la violència terrible que nia en el si de les famílies, un cop grates la façana de la respectabilitat social. Per tant, anava també de l’engany com a garant del cordial funcionament de la comunitat. I del poder dels somnis. I d’allò que percebem sense cap dels cinc sentits.
Però, ¿de què va la Twin Peaks d’ara, molt més opaca i críptica? Doncs -pel que hem pogut veure en els primers vuit episodis- del sentit profund de l’existència. De quina és la carcassa humana, un cop en traiem la consciència, tal com li passa a l’agent Cooper, en la seva inquietant encarnació de Dougie. De la textura i el batec del que anomenem -cada cop entre més cometes-realitat. I de l’estranyíssima experiència que suposa viure. De les forces creadores i destructives de l’Univers. Del caràcter no lineal del temps.
I també de la màgia hipnòtica que suposa veure crear música en directe. O del poder de la imatge cinematogràfica. De la seva autonomia i capacitat de connectar amb el públic al marge del significat i del context.
De com Amèrica està feta de no-llocs. I de com els no-llocs són el més comú en el teixit del país, de la mateixa manera que la matèria fosca és l’ingredient més elusiu -però també més freqüent- del cosmos. De tot el que no és observable, en general. De la violència sexual i física contra les dones, i de com l’una deriva de l’altra, i viceversa. Del mal entès com a fenomen espiritual, però que l’home ha amplificat amb la seva perícia tecnològica. De l’hecatombe nuclear.
De l’humor inevitable que surt en confrontar les formiguetes humanes amb les grans lleis de l’Univers. De donar a Kyle MacLachlan el paper de la seva vida, i que l’aprofiti. Del poder dels retrats, que recorden els models de Robert Bresson. Va d’estimar-se tant Kubrick com Buñuel.
Però també va de crear l’experiència televisiva més deslliurada de les obligacions que imposa la indústria, fent-ho dins de la indústria. I de la revenja contra el sistema televisiu clàssic, que va malmetre la primera part de Twin Peaks obligant Lynch a revelar qui havia matat Laura Palmer (i, per tant, forçant-lo a convertir en història narrativa el que pretenia ser atmosfera i estat mental). Va de la llibertat creativa. I de demostrar que es poden fer 31 minuts de televisió sense una sola línia de diàleg. I de firmar el capítol 8: el tros de ficció televisiva més potent de la dècada.
