Per què no som tots corruptes?
Després de llegir el complet reportatge a l'ARA sobre els casos de corrupció, hom es fa moltes preguntes. Una, si la societat espanyola -i la catalana, per extensió o contaminació- és especialment corrupta. Una altra, com és que els casos de corrupció en política no tenen càstig electoral. I encara una tercera, que és la que més em preocupa, si l'abundància de casos de corrupció pot arribar a contaminar els comportaments públics del ciutadà i fer-lo més indulgent amb les petites corrupteles pròpies i alienes. Dit a raig: si fins i tot la casa reial es dedica al pillatge a l'engròs, ¿serem tan ases de no aprofitar la distracció del venedor per emportar-nos aquella bossa que ens fa goig?
NO ÉS GENS FÀCIL RESPONDRE a la primera pregunta. L'única agència mundial que es dedica a estudiar-ho, la Transparency International, presenta cada any un índex de percepció de la corrupció orientatiu, molt elaborat, però metodològicament discutible. Una cosa és la percepció de la corrupció; i l'altra, mesurar un fet que funciona just quan no es coneix. Que els Emirats Àrabs o Qatar tinguin un índex de corrupció menor que el d'Espanya, sense ànims d'ofendre ningú, també pot voler dir que allà els casos no són coneguts. I els tòpics sobre les diferències de comportament entre les societats llatines i anglosaxones semblen trontollar, per exemple, davant del cas generalitzat d'ús indegut de fons al Parlament britànic conegut a mitjans del 2009.
TAMPOC TÉ RESPOSTA FÀCIL la qüestió sobre l'escassa repercussió dels casos de corrupció en el vot. La meva hipòtesi és que les raons de fons es trobarien més en el sistema electoral que no pas en una suposada moral laxa del votant. En primer lloc, perquè els partits -i els mitjans de comunicació afins- encobreixen els seus corruptes i despisten l'electorat de bona fe. En segon lloc, perquè el càstig queda emmascarat en l'abstenció. La desconfiança es generalitza en un "tots són iguals" afavorit per la lluita partidista que juga a embrutar l'adversari.
LA TERCERA QÜESTIÓ ÉS particularment rellevant perquè si la resposta fos positiva, voldria dir que un dels efectes no desitjats de la transparència, si més no en una primera fase, podria ser la desmoralització del ciutadà. Oi més si prenem consciència de l'extensíssim silenci còmplice dels distingits entorns dels corruptes i els corruptors, que deixen fer o fins i tot hi col·laboren. Amb tants pocavergonyes coneguts, sumant-hi la desconfiança popular que pensa "...i els que no sabem!", hi hauria prou raons per afegir-se als abusos. I, malgrat tot, el cert és que la majoria de gent, ara com ara, sol ser honesta i accepta complir la llei, amb petits marges de tolerància i amb excepcions.
PERIODÍSTICAMENT, L'INTERESSANT és l'excepció: els casos de corrupció. Però, sociològicament, el més insòlit i el que demana resposta seriosa és per què la gent compleix la llei, fins i tot quan és fàcil saltar-se-la. Per què, en definitiva, no som tots corruptes? En aquest sentit, és pertinent demanar que els retrats de la corrupció siguin sempre tan acotats com es pugui. Els exercicis de transparència -com el reportatge de l'ARA- no només desemmascaren els delinqüents, sinó que també circumscriuen el fenomen i, d'aquesta manera, l'estigmatitzen. En canvi, si es crea una percepció exagerada sobre la generalització de la corrupció, es corre el risc de diluir la culpa en tota la societat, la qual cosa podria afavorir la deshonestedat. I, per tant, anem amb molt de compte a utilitzar l'Oficina Antifrau de Catalunya en va, i a veure corruptes on no n'hi ha.